Autor/a
Cleopatra
Categoria
Relat lliure
Un sol cop a la vida
De la mateixa manera que el seu avi comprava setmanalment un bitllet de loteria, desitjant que algun dia tingués sort de tenir-ne un de guanyador, la petita Anna esperava el mateix amb l’amor.
Encara recordava acompanyar el seu avi a l’estanc i el camí que feien de tornada a casa, mirant detingudament el bitllet que portava entre les mans, per ensenyar-l'hi en arribar a l’àvia Maria. Això sí, sempre que l’Anna acabava de mostrar-li emocionada el número que havia seleccionat amb moltíssima serietat, l’avi Enric intervenia per dir que el premi més gran ja el tenia ell a casa. “De loteries n'hi ha moltes, amor, però hi ha trens que només passen un cop a la vida”, deia l’àvia Maria mirant amb ulls brillants el seu marit.
Aquesta escena, repetida mil vegades, va quedar impregnada en la memòria de l’Anna, qui, a mesura que es feia gran, buscava l’amor en tots els viatges que feia al seu dia a dia, com si es tractés de trobar aquell bitllet amb número guanyador. Inspeccionava les persones que compartien vagó del metro amb ella, tant les que ja hi estaven com les que pujaven a les diferents parades de la línia L2, fins que un dia, cansada de no trobar sort i substituint aquell record pels sons i el tràfec del transport, va oblidar el propòsit que havia iniciat amb 12 anys.
Anys després, amb 31 anys, l’Anna arriba a casa després de la feina amb un bitllet de loteria guardat a la bitlletera. En arribar, el Marc, la seva parella, està amb uns quants companys de feina que havia convidat feia dies a sopar. Entre gran xivarri, reben l’Anna i la conviden a seure per fer-li mil preguntes sobre el Marc.
“Si us plau, el Marc no ens explica res… com us vau conèixer?”, pregunta una de les noies.
L’Anna començà a explicar com, uns dies després que morís la seva àvia Maria, va sentir la necessitat de recórrer sola Barcelona, sense rumb ni hora de tornada. Passades unes hores, va acabar asseguda als Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, quan els seus ulls van topar amb l’estació del telefèric. Era un dia bastant tranquil i no hi havia pràcticament ningú esperant. Una família d’italians va pujar a l’anterior cabina, deixant l’Anna sola a la següent, quan de sobte va sentir la veu d’un home dient: “Espereu!”. El Marc va pujar a la cabina d’un salt i, en pocs segons, les portes van tancar-se, deixant-los a tots dos sols sobrevolant Barcelona. Com si es tractés del destí, ambdós no podien desenganxar les mirades i desitjaven que el telefèric s’aturés, només per poder gaudir d’una estona més junts. Poc més va faltar perquè l’amor sorgís.
Entre sospirs i somriures, el Marc va clausurar la història fent un petó a l’Anna i assegurant que, amb ella, havia guanyat el premi més gran de la loteria.
I és que potser va ser el destí, una mera casualitat o una petita ajuda de l’àvia Maria. El que és clar és que l’àvia només va equivocar-se en una cosa: que el tren que passa un sol cop a la vida, de vegades, pot acabar sent un telefèric.
Encara recordava acompanyar el seu avi a l’estanc i el camí que feien de tornada a casa, mirant detingudament el bitllet que portava entre les mans, per ensenyar-l'hi en arribar a l’àvia Maria. Això sí, sempre que l’Anna acabava de mostrar-li emocionada el número que havia seleccionat amb moltíssima serietat, l’avi Enric intervenia per dir que el premi més gran ja el tenia ell a casa. “De loteries n'hi ha moltes, amor, però hi ha trens que només passen un cop a la vida”, deia l’àvia Maria mirant amb ulls brillants el seu marit.
Aquesta escena, repetida mil vegades, va quedar impregnada en la memòria de l’Anna, qui, a mesura que es feia gran, buscava l’amor en tots els viatges que feia al seu dia a dia, com si es tractés de trobar aquell bitllet amb número guanyador. Inspeccionava les persones que compartien vagó del metro amb ella, tant les que ja hi estaven com les que pujaven a les diferents parades de la línia L2, fins que un dia, cansada de no trobar sort i substituint aquell record pels sons i el tràfec del transport, va oblidar el propòsit que havia iniciat amb 12 anys.
Anys després, amb 31 anys, l’Anna arriba a casa després de la feina amb un bitllet de loteria guardat a la bitlletera. En arribar, el Marc, la seva parella, està amb uns quants companys de feina que havia convidat feia dies a sopar. Entre gran xivarri, reben l’Anna i la conviden a seure per fer-li mil preguntes sobre el Marc.
“Si us plau, el Marc no ens explica res… com us vau conèixer?”, pregunta una de les noies.
L’Anna començà a explicar com, uns dies després que morís la seva àvia Maria, va sentir la necessitat de recórrer sola Barcelona, sense rumb ni hora de tornada. Passades unes hores, va acabar asseguda als Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, quan els seus ulls van topar amb l’estació del telefèric. Era un dia bastant tranquil i no hi havia pràcticament ningú esperant. Una família d’italians va pujar a l’anterior cabina, deixant l’Anna sola a la següent, quan de sobte va sentir la veu d’un home dient: “Espereu!”. El Marc va pujar a la cabina d’un salt i, en pocs segons, les portes van tancar-se, deixant-los a tots dos sols sobrevolant Barcelona. Com si es tractés del destí, ambdós no podien desenganxar les mirades i desitjaven que el telefèric s’aturés, només per poder gaudir d’una estona més junts. Poc més va faltar perquè l’amor sorgís.
Entre sospirs i somriures, el Marc va clausurar la història fent un petó a l’Anna i assegurant que, amb ella, havia guanyat el premi més gran de la loteria.
I és que potser va ser el destí, una mera casualitat o una petita ajuda de l’àvia Maria. El que és clar és que l’àvia només va equivocar-se en una cosa: que el tren que passa un sol cop a la vida, de vegades, pot acabar sent un telefèric.