TEMPTACIONS
"Hem de comunicar que la crisi del virus d’origen xinès ha arribat també aquí. Estarem confinats durant 15 dies a partir d'avui. Només sabem que es debilita amb desinfectant o sabó de mans, i s’evita portant mascareta i guants. ES PROHIBEIX SORTIR DE CASA A TOTHOM, CIUTAT O POBLE."
Aquest va ser el comunicat que les diferents cadenes de televisió espanyoles van emetre la primavera de 2020.
La família de la Mia era petita, però perfecta i acollidora pel seu gust. Vivia al Mediterrani amb la seva mare, la Lara. Tot i l’impacte de la notícia, volien seguir les normes, malgrat no ser conscients dels estranys successos que viurien.
El primer dia semblava passar amb normalitat, però just abans de dinar, la Mia va sentir uns sorolls fora de casa. Justament, en acostar l'orella a la porta principal...
-Mia, surt a passejar! Som els teus amics, venim a jugar.
-No! Sé que a casa he d'estar, i malgrat avorrir-me, aguantar el malestar. No podreu amb la decisió de voler fer el que és millor, sense tenir gens de por!
Malgrat la confusió que tenia del dia anterior, la Mia va començar un nou dia conscient que no sortiria de casa. En aixecar-se i anar al bany a rentar-se les mans, tota l'estança es va emplenar d'una melodia que entrava per la finestra. Desitjava córrer fora a buscar d'on venia, però sabia resistir.
El tercer dia s'obria amb un assolellat matí d'altes temperatures. La Mia i la seva mare comentaven el temps quan, des del balcó...
-Para atenció! Olora, sent l'emoció! Pots sentir la crema en acció, i la pell a la platja posant-se en cocció? Com de possible és, estant tan lluny d'ella, sentir la mar a cau d'orella? Serà un engany que per dins afusella, i l'hem d'evitar, ignorant tota ella.
L’endemà va ser decisiu perquè s'adonessin que els esdeveniments que havien viscut no eren imaginacions.
Com el primer dia, la Mia va tornar a sentir fora uns sorolls. Preparada vora la porta per cridar als seus amics que no sortiria, una veu greu, però dolça, la va deixar parada.
-Filla, filleta meva, soc el pare, mostrant la meva millor faceta. Obre la porta, i deixa'm abraçar la meva noieta.
"Això ja és impossible!", pensava la Mia. Ara tenia clar el que estava passant.
Pensant de pressa, va decidir enganyar allò que l'estava intentant enganyar a ella. Va optar per callar, i va anar a dir a la seva mare el que havia descobert.
-Són enganys, tot enganys! Allò que ens resultaven temptacions, només eren enganys per part del virus, un monstre desitjós de danys. Ha dit ser el pare, que no conec, com bé saps, mare! Amics, olors i música. Tot mentides i mentides!
Va ser complicat adonar-se que el “virus” era en realitat un monstre que et temptava a sortir al carrer per contagiar-te.
La Mia i la seva mare van agafar les mesures anunciades al primer avís: mascareta, guants, desinfectant i sabó. Equipades, van deixar la porta principal ben oberta, deixant entrar les músiques, olors i veus nostàlgiques que el propi monstre creava. Es van tancar en una habitació, des d'on al cap de poca estona, ja escoltaven les passes fortes que augmentaven en apropar-se on elles eren. Quan sabien que era ben a prop, van sortir a ruixar-lo amb desinfectant i debilitar-lo. La Lara va tenir la idea d'agafar mostres per crear vacunes i curar i prevenir la resta del món.
Van ser uns dies complicats, però també d'unió entre la família de la Mia i la resta del món.
Categoría de 13 i 17 años. COR DE MARIA MATARÓ