En la foscor
Feia estona que el fluorescent del metro tremolava, el de davant de la porta. La música dels meus Vieta em ressonava a les orelles, l’eco d'una cançó que ja no em diu res, i que escolto més per costum que no per cap altra cosa.
Al meu costat, una dona asseguda amb rínxols de perruqueria i un tint que no es creu ningú. Agafava la seva bossa amb parts iguals d'orgull i de força.
A l’altra banda, motiu pel qual la dona s’aferrava al seu moneder amb tant d’afany, un noi de pell fosca, un cap més alt que jo, i un i mig més que la senyora.
Portava texans trencats i prims i mirava el primer que trobava en un mòbil que li anava petit. Davant meu, tres nens enganxats a la finestra. Semblava que no haguessin vist un metro en el poc temps que portaven de vida. Estampaven les seves cares contra el vidre per intentar veure cada petit detall d’un glop de nit de túnel, i cada cop que venia un llum encès reien.
Al costat d'ells, un pare cansat, i amb,unes bosses als ulls com per anar a la compra. Insistia als nens perquè,s’allunyessin de la finestra, i després d’un parell de cops desistia. Hi ha coses,pitjors, pensà per dins.
Aquestes persones i d’altres van frenar en un sotrac sobtat del tren.
Es va aturar amb violència i sense avís previ. Els llums es van apagar i només quedà encès el fluorescent que tremolava, el de davant de la porta. Em vaig treure,els auriculars i la cançó va canviar radicalment. Ara les queixes i alguns plors,de nen substituïen la remor habitual del metro.
La foscor del túnel acompanyava la incertesa del moment, i això alterà encara més els viatjants del vagó. La senyora de la meva esquerra se senyava, i l'home de la dreta intentava trobar cobertura al mòbil. El pare de les bosses abraçava els seus fills, que tremolosos se li agafaven ben fort al pantaló.
Un tren passà en direcció contrària, il·luminant breument el nostre, ara fred i immòbil. I de cop, un soroll estrany. Com d’un violí desafinat. El so del metall quan xoca. Com d’una balena metàl·lica varada de sobte. Com les ungles fregant una pissarra. Estic segura que aquest grinyol va posar els pèls de punta a més d'un.
I de sobte, un cop.
A la porta, a sota del fluorescent, aparegué un bony que va confirmar les sospites i les pors del qui érem al vagó tancats. Hi havia alguna cosa allà fora.
I de nou un altre cop.
Aquesta vegada, acompanyat d'un crit esgarrifós que va deixar rere seu un silenci sepulcral. Tothom fixà la mirada en el sortint del sostre que s'acabava de formar. El fluorescent trontollà, i amb ell, la seguretat dels que encara
mantenien la calma.
I un últim cop.
El fluorescent ballà intermitent. El temor al desconegut i l'amenaça imminent provocaven una tensió que es podia tocar. Sí o no. Vida o mort. Encès o apagat. La senyora dels rínxols, l'home dels pantalons tibats, els tres nens amb el pare de les bosses, jo i tothom, amb la mirada fixa a l'única font de llum que quedava. I aquesta, després d’uns últims batecs ofegats, va desaparèixer.
Categoría de 13 i 17 años. Institut Poeta Maragall