Màgia
Tots tenim històries volant dins del nostre cap, esperant algú que les alliberi, algú que es permeti tenir el temps de veure-les i que s'atreveixi a sentir, només sentir, sense por.
Moltes vegades estem esperant que algú en el món vingui i ho intenteu, però ens oblidem que això que volem ho hem d'aconseguir nosaltres, sense esperar.
L'Àmbar volia brillar; volia ser la flor més bonica, amb el vermell més encès i les fulles més vives. Estava convençuda que guanyaria qualsevol concurs que se li posés al davant i que totes les mirades es fixarien en ella. El problema va ser que sempre va estar esperant l'acreditació de tothom, i quan es va adonar que no tenia la seva, va entendre per què seguia estancada en aquell viver sense moure's, sense avançar, sense viure.
Ho va pensar, es va acomiadar de les altres plantes que hi havia i se'n va anar; havia decidit que volia caminar i ser feliç sense preocupar-se per ningú, només per ella i les seves fulles.
Va avançar per camís boscosos amb rius, va caminar per les ciutats més caloroses i va soportar el fred més intens. Es va adonar de tot al seu voltant, del nens jugant i del arbres suportant les brises, dels homes queixant-se i dels coloms rient.
Va seguir avançant, fins que un dia, després de pujar al bus, una de les seves fulles va caure. Un nen, dins del transport, es va aixecar del seu seient i la va agafar. La va posar dins de la motxilla i va baixar a la propera parada.
L'Àmbar es va sentir devastada, i es va posar a plorar. Durant quatre dies va plorar i plorar, fins que les llàgrimes van regar-la. Les papallones la van animar, les abelles li van dir que era la més bonica i les roses li van xiuxiuejar els secrets més dolents perquè no se sentís malament. Però cap paraula la va fer sentir millor.
Unes setmanes després, un cuc que la va veure plorant es va apropar i li va preguntar molt seriós: "Tens fred?" "No... no..." L'Àmbar va respondre a mitges. "Doncs... per què plores?" "Perque puc morir... en... qualsevol moment..." li va respondre la flor.
"Però pots morir plorant o bé pots somriure i morir feliç" li va dir el cuc.
La flor ho va pensar i va afegir: "Però tinc por..." El cuc la va observar i després d'un llarg silenci, sense adonar-se'n, va pronunciar les pauraules que l'Àmbar mai no oblidaria.
"Pots plorar i sentir por tota la vida o et pots encarregar de crear records que es quedin aquí, fins i tot quan tu ja no hi siguis... però més important que qualsevol altra cosa, pots ser feliç, si tu ho vols."
Categoría de 13 i 17 años. Col·legi Sagrado Corazón