ELS DIBUIXANTS DEL TRANSPORT PÚBLIC
En aquesta història vull agrair a totes aquelles persones que es distreuen al transport públic dibuixant a les persones que tenen al seu voltant, ja que no només es distreuen una estona, sinó que a més alegren les persones dibuixades, pel fet que sempre que et fan un dibuix t'alegra el dia. Un cop dit això, comencem la història.
Un dia vaig agafar el metro amb el meu pare per desplaçar-me al Camp Nou, i el que jo no sabia era que en aquell trajecte em succeiria un esdeveniment que no m'havia passat mai, que em farien un dibuix sense haver-ho demanat. Jo ja estava assegut al metro quan va entrar un noi amb un quadern, un llapis i una goma. Jo me'l vaig quedar mirant i li vaig comentar al meu pare:
--Què deu voler fer aquest home amb el quadern i el llapis?
El meu pare va respondre:
--Segurament deu anar a dibuixar alguna cosa per Barcelona.
Es va asseure davant meu, va posar-se els auriculars i es va posar a dibuixar. Jo no li vaig prestar molta atenció, però el meu pare se'l mirava amb molt de detall i em va dir:
--Està dibuixant alguna cosa, però no arribo a veure el que és!
--És veritat, es nota que té molta traça, li deu agradar molt el que està dibuixant.
Un cop dit això vam seguir fent la nostra i no hi vam parar més atenció. Al cap d'una estona, es va aixecar, se'm va apropar i em va dir:
--Espero que t'agradi!! -va dir, apropant el dibuix.
Jo, amb cara de sorpresa, li vaig respondre:
--Ostres, moltes gràcies, això sí que no m'ho esperava, quin detall.
--De res, home-i va baixar just on acabàvem de parar.
Vaig mirar el meu pare i encara estava en estat de xoc. No va reaccionar fins uns segons després que aquest noi hagués baixat del metro.Jo, en canvi, estava més feliç que un gínjol ja que mai m'havien fet un dibuix així, perquè sí.
Un cop vam baixar del metro, el meu pare i jo vàrem estar una llarga estona parlant sobre el que acabava de passar, i en tornar a casa i explicar-ho a la meva mare ella també es va posar molt contenta i ens va deixar anar una allau de preguntes, d'aquelles que passen poques vegades a la vida. Però no ho vam dir a la meva germana, ja que ella s'hauria mort d'enveja, perquè a ella sempre li agrada que li passin coses d'aquestes.
I aquesta és una de les històries més surrealistes que m'han passat en la meva vida i que he volgut compartir amb vosaltres, perquè em sembla que aquestes coses només passen un cop a la vida i s'han d'explicar.
Categoría de 13 i 17 años. Institució Igualada