El rei
Avui, en sortir de l’escola, he anat al parc. A mi m’agrada molt anar al parc, perquè és un lloc on em sento lliure, on soc jo mateixa. Al parc estic amb les meves amigues, conec gent… L’únic problema: els nois.
– Hola, Lia!
Ai, no, el Rei no, per favor! En realitat, aquest nen es diu Michael, però tothom li diu Rei perquè és molt fort i els impressiona a tots. Sempre va amb una banda de nois amb grans que l’animen en tot moment i li encanta molestar les nenes. Aquesta setmana crec que m’està intentant seduir, i jo l’ignoro el millor que puc.
– Ei, Lia, que tal una pel·li al cinema, aquesta tarda?
– Calla, idiota!!
Aquesta és l’ Elena, la meva millor amiga. Sempre em defensa contra el Rei i la seva banda.
– Lia, hauries de tornar a casa, que el teu pare et deu estar esperant.
Té raó. Però jo no vull tornar a casa. Allà sento que estic empresonada, que soc com un ocell en una gàbia. Allà veig la realitat que m’esforço d’ignorar: el meu pare és ric, visc en una mansió i tinc tots els regals que puc imaginar. Sempre intento pensar que tinc molta sort, que molts nens i nenes desitjarien tenir la meva sort… Però jo només vull ser una nena normal i corrent, tenir uns pares normals, que em facin un petó al llit…
– Ei, m’escoltes?
– Q..què? Ai, perdona’m, estava distreta. Ens veiem demà!
Sense esperar resposta, pujo al bus, que arrenca immediatament.
Ja han passat unes quantes parades, quan de sobte se sent un soroll molt fort:
BOOM! CRAC! AAAH!
Estic paralitzada per la por: Què dimonis passa!
Tota la gent ha girat el cap cap al fons del bus, d’on prové el soroll. Allà hi ha el Rei, que acaba de fer bolcar un cotxet per a bebès, i la pobre criatura no para de plorar. La Banda dels Grans no para de riure, però en Michael no diu res, visiblement avergonyit.
Llavors, tot passa molt ràpid: la mare del bebè crida un insult al Rei mentre recull el seu nen, els nois dels grans agafen el seu cap i surten del bus. Jo també salto (ves a saber perquè) i em poso a perseguir el grupet de nois. Corro pel laberint dels carrers de Barcelona, fins que em trobo al Rei, allà tirat, sol, perdut. M’apropo. Qualsevol rastre d'orgull ha desaparegut de la cara del nen que abans era tan impressionant. Em mira amb uns ulls tristos, molt tristos, i em diu:
– Me n’he penedit, i per això m’han deixat.
Aquestes paraules són poques, però per a mi tenen tot el sentit del món. Agafo el Michael pel braç, el poso dret i li dic:
– El Rei ja no existeix.
Categoría de 8 a 12 años. BetàniaPatmos