Qui és l'estrany?
Ningú no va voler pujar al metro. Suposo que no devia tenir cap destinació desitjada. Si fa no fa, quan es van obrir aquelles portalades de bat a bat, sense pensar-ho em vaig llençar a l'aventura. No sabia cap a on anava. L'únic coneixement que tenia era que estava asseguda amb tres persones molt peculiars, o hauria de dir éssers? Un tenia la pell blava com un barrufet i un barret vermell que ocupava mig metro. L'altre, assegut al meu davant, amb unes taques de vaca, però amb roba de la més moderna. I, en últim lloc, un que estava assegut al fons de tot, on la llum quasi que no es podia apreciar, com en una d'aquelles pel·lícules de misteri. Amb una pell de porcellana i el reflex d'unes ulleres de pasta gruixudes penjant d'un gran nas punxegut i afilat. Tots se'm van quedar mirant com si pujar allà no hi anés amb mi. Les portes van fer aquell pitet sorollós alertant que es tornaven a tancar, i així sense saber-ho vaig aprendre una lliçó molt valuosa.
Passaven els minuts, i vaig sentir com el subterrani anava anunciant parades: Aeroport T1/Zona Universitària, la Sagrera/Can Zam... Però ningú de dins sortia ni ningú de fora entrava. De sobte, van dir una estació que les meves orelles no van escoltar fins al moment; Prat de la cuca fera, els 3 passatgers es van aixecar i van començar a baixar del metro. Però abans que se n'anessin tots, el barrufet em va dir:
- Adeu, mico.
Vaig quedar estupefacte. És que havíem endarrerit uns anys fins a l'època prehistòrica?! Em vaig mirar en el reflex de les finestres, però no vaig apreciar res estrany en mi. Quan el metropolità va arribar a la seva última parada, vaig saber que ja era hora de sortir d'allà. En tancar-se les portes vaig poder veure què hi posava: metro per a éssers mitològics. Així és com em vaig adonar que per a aquelles criatures jo era l'estrany. Mentre que per a mi, ells ho eren. Ara sí que puc dir amb certesa que cadascú té la seva percepció del singular i del normal en la vida.
Però, què és normal?
Categoría de 13 i 17 años. Maristes Rubí