Què deurà pensar...
Avui, com tots els altres dies, estic amb les meves amigues asseguda en un banc, esperant el bus per tornar a casa. Estic molt cansada perquè ha sigut un dia moooolt llarg: he tingut una quantitat inimaginable de proves i fitxes per completar, ja que dins de poc acabarà el curs escolar. Estic molt nerviosa per les notes, i …
— Ei, espavila, que ja ha arribat el bus!
Ai, no, que despistada, per favor!
Totes pugem al bus, i ens asseiem com més juntes millor. Al cap de dues parades, entra una persona molt estranya: sembla una velleta, però salta al bus amb agilitat. A més, té la pell fosca com la nit. Quan jo m’aixeco per deixar-li el lloc, em parla amb un accent molt estrany:
— No, moltes gràcies.
Es veu des de lluny que és una estrangera, tant per com parla que per la seva roba. Porta un vestit de colors llampants, un diadema amb aquells diamantets de plàstic ( o seran de veritat?) i unes sabates d’una marca que no he vist mai. Es posa dreta al costat de la finestra, i no es mou més. Jo m’apropo per recordar-li que ha de passar la seva targeta pel lector, però ella no em fa ni cas, i segueix mirant per la finestra. Jo torno cap a les meves amigues, que em diuen:
— Ai, ai, que estàs enfadada perquè la velleta aquesta tan rara no et fa cas…
Jo no les escolto, i em poso a rumiar. Què deu estar pensant aquella dona? Potser… potser recorda el seu país, els moments especials que ha viscut allà, els seus familiars, la seva casa, les raons que la van impulsar a marxar…
Amb prou feines escolto les meves amigues, que s‘acomiaden de mi perquè baixen a la pròxima parada. Jo segueixo pensant en aquella misteriosa dona… Per cert, on és?
Giro el cap i miro en totes les direccions. La dona ha desaparegut. Llavors, una veu de robot anuncia:
— Pròxima parada: Avinguda J. V. Foix, Pedró de la Creu.
El que faltava! Ara he d’anar a casa amb el pesat del meu germà petit que no em deixa en pau ni un segon. Quan arribo a casa, em tanco a la meva habitació, poso música de Rock n’ Roll al volum màxim, em tiro al llit, i no faig res més.
Em quedo una llarga estona estirada sense fer res, fins que m’aixeco, em poso a la meva taula, i començo a escriure tot el que m’ha passat avui, és a dir: aquesta història que esteu llegint.
Passen molts dies, els exàmens han acabat, i cada dia veig aquella dona tan estranya que es planta davant de la finestra i no es mou fins a sortir del bus. He descobert que surt una parada abans que jo, i ja m’he acostumat que mai passi la targeta pel lector.
Avui he decidit acabar amb els misteris. Em planto davant de la velleta i li dic:
— Qui ets i d’on vens?
— Jo soc la vella Halimut. Vinc des de les terres llunyanes. He travessat el desert quatre cops, he lluitat contra monstres marins i he escalat una muralla per arribar fins aquí.
Categoría de 8 a 12 años. BetàniaPatmos