Aquells ulls
Observava al seu voltant com si li fes por trobar-se amb altres ulls que la miressin. Els seus posaven l’esguard en coses anodines: en seients buits, a les finestres, a la barana… i ho feien de forma efímera, no fos cas que es creués sense voler amb la mirada d’algú altre. Mirava el món com es mira un rellotge quan la ment és absent, sense mirar; com si no fos ella qui decidís on deturar la mirada; com si els seus ulls no fossin seus.
Estava dempeus aferrada a una barana per no caure quan el bus s’aturava. Era al vespre i els últims raigs de llum es resistien a amagar-se darrere els alts edificis.
Sense poder evitar-ho, la seva mirada fugia i corria cap als ulls d’aquell noi de cabells flonjos que no cessava de mirar-la, tendrament. Alguns li queien desimbolts al front com una cortina translúcida que deixava entreveure les seves faccions, suaus i amables. Però el temps, que fins aquell instant els havia semblat aturar-se, aviat tornà a iniciar el seu decurs i el noi va haver de baixar del bus. I quan les portes es van tancar darrere seu, ella va mirar en la seva direcció mentre el bus marxava, per comprovar que el noi no havia deixat de mirar-la. Ara, qui somreia tímidament era ell. I la noia s’acomiadà d'aquell color de mel que potser no tornaria a veure enlloc i que vaig pensar que buscaria en altres ulls tants i tants cops.
Quan la distància va ser massa gran, la noia s'assegué al seu seient i de mica en mica els ulls se li anaren tancant amb el vaivé del bus, mentre s'adormia en un núvol de dolçor, abraçada per la idea que aquells ulls encara li acaronaven la pell.
La següent parada era la meva. Quan vaig baixar del bus recolzant-me en el meu bastó, tot mirant a terra per no caure, em va colpejar una ràfega freda de nostàlgia. Potser aquesta parada era l'encertada i per fi, després de tants anys, retrobaria aquells ulls de color de mel…
Categoría de 13 i 17 años. Institut Bruguers