El silenci
El repicar de les botes que s'enfonsen, de tant en tant, sota fang o bassals ressona pel carrer, buit, i la pluja, una de pesades gotes que xoquen sorollosament sobre el meu impermeable. Tot això em fa córrer més i més de pressa per arribar al meu destí. Giro una cantonada, després una altra i per fi veig la boca de metro que buscava.
Una vegada dins, segur i resguardat, abaixo la cremallera de l'impermeable a l'altura del melic i lluint la corbata intacta trec el bitllet nou de trinca de l'interior del meu maletí de cuir. Tot i estar acostumat al transport privat, veig l'estació, que per descomptat mai havia trepitjat fins aquell moment, amb un to familiar.
Aferro la targeta de carrtó i em disposo a validar-la seguint les instruccions que hores abans m'havia donat el meu cosí a correcuita. Encara amb el bitllet a la mà, observo l'estació, deplorable i xopa d'un silenci inquietant. En ficar el cartró per la ranura, aquesta el xucla, el fa sortir per la part superior i les portes de vidre s'obren. Recullo el maletí i em disposo a creuar, però uns passos ràpids seguits d'una empenta que m'envia directe a terra em deixa perplex, sense capacitat de reacció. En pocs segons em refaig, però en aixecar-me l'individu, fos qui fos, no hi és.
No li dono gaires voltes i torno a validar per poder creuar.
Camino en el silenci de l'estació, el grinyolar de les meves botes molles viatja pels túnels abandonats, com cavernes, que, tot i semblar buides mai en tens la certesa. Deambulo pel lloc, buscant les fletxes vermelles que altra vegada m'havia indicat el meu cosí. Direcció Hospital Bellvitge, si no recordo malament. Miró el maletí mentre camino i li dic, com si pogués respondre.
⏤ Ja sé que tot depèn de nosaltres, no estiguis nerviós.
En acabar la frase unes passes ressonen pel túnel, ràpides i amb força. M'aturo en sec i seguit per la intuïció m'amago en un solitari fotomaton, obro la cortina i apujo els peus al seient. Inclino el cap amb curiositat en sentir les passes d'allò més a prop, però no aconsegueixo veure res. Romanc a la cabina fins que m'atreveixo a sortir i reprenc el meu camí de fletxes vermelles.
Giro una cantonada i després una altra, i finalment, per fi veig el rètol que tant esperava llegir. Direcció Hospital Bellvitge. Satisfet baixo les escales amb ritme i m'assec, sol.
El compte enrere de la pantalla digital marca quatre minuts i trenta-vuit segons. Aparto la mirada i la passejo per la parada mentre abaixo la cremallera de l'impermeable per complet i el rebrego al meu costat. Abraço el maletí de cuir, respiro, recordo tot el que ha passat en les últimes hores i, impacient miro altra vegada el compte enrere, però aquest s'apaga. M'aixeco d'un salt amb el maletí a la mà, el silenci és tal que m'esborrona. M'apropo a les andanes i trec el cap, escorcollo el túnel buscant el metro en la foscor. De sobte unes passes trenquen el silenci, començo a tenir la sensació que les tenebres desborden el túnel i comencen a envair tota la parada, em volen engolir. Em quedo immòbil, com si així no em poguessin trobar. Però les passes s'aturen i, com si fos una extensió de les tenebres sento una presència al meu darrere. Una mà freda, com la d'un mort, toca la meva i m'arrenca el maletí amb suavitat. Llavors, ell, lentament inclina el cap sobre la meva orella i xiuxiueja.
⏤ Vine, hi ha moltes coses que has de saber.
Em quedo garratibat, sé perfectament de qui és aquella veu. Meva.
Categoría de 13 i 17 años. El Joncar