Un passatger peculiar
El metro és un lloc molt important per al nostre peculiar passatger. Un lloc on tots el coneixen i l’estimen, malgrat, en realitat, no pertànyer a ningú.
Cada dia a les deu en punt està allà: sempre a la parada de la Sagrada Família. Es passeja per les andanes, amunt i avall, però mai s’atreveix a entrar a cap vagó.
—Bon dia, Leo! —un home que ja s’ha convertit en un conegut per a ell el saluda assegut a un dels bancs. La barba perfectament retallada, el seu uniforme blau marí, els cabells negres tots engominats, i el seu maletí de pell són les seves característiques més notables. El Leo s’havia assabentat que treballava a una empresa i que no tenia gaire temps per a res més. Així que no era comú veure’l per allà a aquelles hores. Normalment havia d’estar a la seva avorrida oficina a les vuit.
Al Leo li agradaria saber si l’home en tenia, de família, perquè sempre anava sol. Però això, com tantes altres coses, no li podia preguntar.
De seguida, el nostre protagonista veu una altra persona que també coneix bé, així que s’acomiada d’ell amb una de les seves recurrents i simpàtiques mirades.
Amb el seu àgil caminar, arriba fins a l’Aurora, de la qual, a diferència de l’home de blau marí, sí que en sap el nom.
L’Aurora és una velleta molt extravagant, i tant que n'és, d’extravagant! Té la pell fosca i sempre va vestida d’un color diferent, avui de rosa xiclet. De cap a peus. Tot en ella es rosa xiclet.
—Leo! Feia temps que no et veia per aquí, què tal estàs? —un silenci els va envoltar a tots dos —, a vegades m'oblido que no pots parlar.
El metro s’apropava. El Leo ho va notar abans que cap altre passatger, ja que ell era un passatger peculiar. L’oïda i l’olfacte, a diferència de la parla, els tenia ben desenvolupats. El grinyol de les rodes en frenar contra les rovellades vies i l’olor de metall i humitat li confirmen les sospites.
L’Aurora pujarà al metro. El Leo no sap a quina direcció, perquè mai l’ha seguida, però sap que pujarà, sempre ho fa. Té ganes d’acompanyar-la, però no té clar si serà ben acollit. A més, mai ha estat dins.
Com que no es pot comunicar d’una altra forma, busca la mirada de la velleta per mirar de fer-li arribar la seva proposta. No sap si l’ha entès, però Aurora li somriu i mou afirmativament el cap.
En tot just trenta segons, el gegantí vehicle s’atura davant d’ells. Per primera vegada es pregunta si seria millor fer-se enrere.
—Vinga, endavant —L’encoratja la senyora.
Fa unes passes i ho aconsegueix. Ja està a dins. Al vagó la majoria de les cares són desconegudes.
Està ple a vessar, gairebé no hi ha lloc ni per moure’s i tots els seients estan plens. Una noia jove embarassada s’aixeca d’un d’ells per cedir-lo a Aurora, ja que és més gran.
—No et preocupis, queda-t’ho tu, ho necessites més que jo.
D’aquí comença un estira-i-arronsa que finalment conclou amb un home que, a contracor, acaba cedint el seu seient a l’Aurora.
En arribar a Monumental, puja una parella de músics amb la intenció de cantar alguna cosa a canvi de diners.
El so agut de la guitarra elèctrica arriba a les orelles del Leo, que surt corrents. Ni tan sols ell sap cap a on.
La gent comença a alarmar-se per si els pot fer mal i fins i tot els músics deixen de tocar.
—Leo! Vine aquí, no t’espantis —s’apropa l’Aurora — vens a casa amb mi.
I així, gat i senyora marxen junts cap a casa seva.
Categoría de 13 i 17 años. Caterina Albert