FOC
D'ençà que va entrar, una sensació va aparèixer al meu interior i em va dir que alguna cosa passaria. Què, qui o quan?, d'això no en tinc ni idea, però començo a sospitar d’aquell home amb mirada d’àguila. Prim, alt i situat a una cantonada del vagó, sembla voler trobar la millor posició on pugui observar-nos a tots i analitzar cada moviment, cada gest… cada detall.
Em refugio al mòbil, revisant missatges inexistents, esperant que una notificació acudeixi al meu rescat, a la vegada que penso… “Exactament, de què m’he de salvar?” Miro l’hora i seguidament per la finestra. Observo la màgica Montjuïc, acompanyada del seu cementiri. M’agraden els trajectes a l’L10, en què puc veure l’exterior mentre viatjo en metro.
De manera dissimulada, torno a mirar cap al racó, evitant creuar mirades amb aquella figura misteriosa, però… ja no hi és.
Estranyat, començo a registrar les cantonades, la gent que hi ha als seients, però res. No hi ha rastre. La veu del tren indica que la pròxima estació és “Foc”, i és allà quan el veig.
M’espanto, em sorprenc, i seguidament passo a l'acció. L’home, ara més misteriós que mai, apareix a la cantonada contrària. Porta un maletí de joc amb el seu elegant vestit d'home, que acompanyen a la perfecció la seva imponent figura. Qualsevol persona que se'l creués pels racons del metro li faria una ullada: pensarien que és un home de negocis, amb ganes de menjar-se el món, destinat a dominar la ciutat i no viatjar sota ella.
No sé si era fruit de la meva imaginació, però veia com, pas a pas, s’estava apropant a mi.
Una nit que havia de ser una més. Un trajecte cap a casa normal i corrent, un més que se suma als milers ja completats, però que, a poc a poc, sembla voler transmetre un missatge.
Encara que no és la meva parada m’aixeco i espero pacientment que la llum del botó s'encengui i que el soroll del mecanisme de les portes obrint-se trenqui el silenci sepulcral que es respirava. Cap d’aquestes coses arriba, però són substituïdes per una sensació de dolor al mig del pit, com si s'estigués cremant, un intens esllanguiment, seguit per una foscor que arriba sense avisar.
S’apaguen els llums del metro, deixant com a font de llum la tènue claror de l’andana, que al cap d’uns segons també ens abandona. Sento que aquesta sensació que creix i creix està a punt d’explotar, que “la cosa” està a prop, però una part de mi no acaba d’entendre-ho.
Es tornen a encendre els llums, i el que veig trenca totes les expectatives que rondaven pel meu cap.
La llum torna i els dubtes també, però el foc al pit comença a desaparèixer. Ara soc jo qui està al racó del vagó. He intercanviat posicions amb l’home.
Ell està assegut, però el que amb cura i elegància sosté a les mans és el que em crida l’atenció. La resta de passatgers, que semblen no haver-se immutat per l’estrany succés, estan immersos dins de la pantalla del seu mòbil, i és només l’home que tant perill m’inspirava, que observador i distant, aparentment ens jutjava a tots, el que porta un llibre entre les mans.
Incrèdul jo, pensant que l’amenaça era ell, quan el que realment posa en risc més coses de les que crec, és el que porto jo a la butxaca.
Tota l’estona havia estat jo aquell del racó, observant des de fora com una societat es deixa portar per la superficialitat, encenent llums artificials, en comptes d’enfrontar-se a la foscor que, per més que no ho entenguem, no vulguem i d’ella ens allunyem, sempre arriba.
Categoría de 13 i 17 años. Institut Angeleta Ferrer