Només hi ha una opció
El metro sempre li ha fet por, però avui, no li ha quedat una altra opció que afrontar aquest temor.
«Com no corri arribaré tard i no puc faltar a l’examen per res del món!» —pensa ella, mirant el rellotge del mòbil. En girar la cantonada, veu el seu autobús tancar les portes i un calfred recorre el seu cos de dalt a baix. «Merda! He perdut bus i ara hauré d'anar en metro!».
La noia entra al vagó desesperada i atemorida, però farà el que sigui per arribar a temps. El trajecte comença. El soroll del comboi i el sacseig posterior li posen la pell de gallina.
«Només seran quatre parades de no res, Arc de Triomf, Urquinaona, Catalunya i Universitat, res més» —es repeteix com un mantra.
A mig camí, el metro es para enmig de la via. No s’ho pot creure, el seu malson s'ha fet realitat. Observa com la gent del seu voltant segueix tranquil·lament les seves vides, mentre que ella està quasi a la vora d’un atac de pànic. Els minuts passen i el tren segueix aturat. Les llums fallen i la foscor els envaeix fins que els llums d’emergència s’encenen. La respiració agitada de la noia és cada vegada més ràpida. Per a ella, el món torna a ser negre.
Quan es desperta està totalment sola. El metro no s’ha mogut ni un mil·límetre. L’únic que ha canviat és que la gent ha desaparegut. «No, no, no! No pot ser! Què faig ara? Per què m’han deixat sola? Com pot ser que ningú no m’hagi vist? Què ha passat?» Totes aquestes preguntes per a les quals la noia no té resposta li ennuvolen la ment just quan el primer missatge arriba. El soroll del mòbil li provoca un crit ofegat.
«Olívia, has de sortir d’aquí ara mateix!». La noia no reconeix el número de telèfon que acaba d’escriure-li, però el missatge és clar. El problema és que les seves cames no volen moure’s. L’Olívia està paralitzada per la por.
«Olívia! Fuig d’aquí!» Una altra advertència la sobresalta. «Olívia! Aixeca’t i corre!» «Olívia, no pots quedar-te ni un minut més aquí asseguda!» Els avisos no deixen d’arribar, un darrere de l’altre, sense parar. La noia intenta amb totes les seves forces fer cas d'aquelles indicacions misterioses que semblen preocupar-se molt per la seva seguretat, però a l’Olívia el seu cos la boicoteja. Les seves cames semblen pals rígids i freds. Els seus braços amb prou feines poden aguantar el telèfon amb les mans. «Olívia, JA!» Els seus ulls llegeixen a tota velocitat les dues paraules que es reflecteixen a través del mòbil. L’Olívia fa un bot i amb totes les seves forces obre la porta i surt del vagó.
L’andana és plena de gent. Tothom sembla aliè al que li acaba de passar. Ningú sospita que fa pocs segons l’Olívia era dins d’un tren fosc i desert. Encara amb el cor bategant-li fort, l’Olívia decideix marxar d’allà com més aviat millor, just quan el tren del qual acaba de sortir xoca amb el que ve darrere, deixant-ne només un munt de ferralla, fum i foc.
L’Olívia mai no va descobrir quina era la mà misteriosa que li va enviar aquells missatges, però li va estar eternament agraïda perquè li salvà la vida.
Categoría de 8 a 12 años. Escola Parc de la Ciutadella