La línia LT.
Era dimarts i anava a l’insti. Agafo l'L1 per anar a Espanya i fer un transbord a L3. El metro com era d'esperar estava tot ple, com odiava les hores puntes. Faig les parades, enganxada entre homes suats que no han tingut temps de dutxar-se. Arribo a Espanya, mai m'ha agradat aquesta parada, ja que hi ha moltes línies i sempre està plena, tot i així, faig el transbord, però tot just en fer-ho em topo amb un home que sembla que ha viscut de tot.
-Disculpi'm senyoreta, cap a on es dirigeix?
-Perdoni?
-Sembla perduda.
-Em conec el metro de memòria.
-D'acord, senyoreta, segueixi el seu camí.
I aquell va ser l'últim cop que vaig veure al vell, però les coses van ser cada cop més estranyes.
Mentre feia el transbord a Espanya va passar una cosa, que sempre vols que et passi, però mai passa, no hi havia ni una ànima. I el que és més fort, en entrar al metro tampoc, així que tota contenta, però estranyada, vaig entrar. Em devia quedar adormida perquè em va semblar que des d'Espanya vam arribar directament a Catalunya. En arribar vaig observar que estava plena de gent amb roba poc usual: un anava vestit de bisbe i els altres amb levita.
Un revisor amb xiulet va dir que el metro s'havia inaugurat. Aleshores va ser quan em vaig donar un pessic per comprovar si dormia, i no, no era un somni. El metro també era diferent, semblava d'una altre època -Tots a dins, el metro partirà aviat. Va dir una veu que semblava la d'un revisor. Tot seguit va entrar tothom.
Mentre intentava passar desapercebuda em vaig topar amb un home vestit d'uniforme militar. Se'm va adreçar.
-Hola joveneta, que fa aquí tota sola en aquest gloriós dia de la inauguració del metro de Barcelona.
-Ina... què?!, però si és la línia que sempre agafo quan vaig a l'insti.
-Sento no saber on està "Insti", però si sé on està el Marroc, on amb orgull lluitaré contra els rebels que amenacen el nostre regne.
El general baixa. Però a la vegada puja un home gran amb un gran bigoti.
-Salut, damisel·la que feu en la gran inauguració?
-I vos qui és per preguntar-m’ho?
-Té raó. No m’he presentat. Soc un tinent coronel d'Espanya, i encara que sembli ridícul crec que el futur és la república, per molt que el rei no ho vulgui.
-Però si vivim en una monarquia parlamentària.
-S'equivoca! Emperò jo faré que les coses canviïn, encara que m'agrada que pensi en aquest futur.
-I qui és?
-M'havia oblidat, perdoni'm, soc Francesc Macià.
L'home baixa, el seu nom em sonava dels llibres d'història.
Un somni semblava apoderar-se de mi, ja que de cop i volta em va semblar veure canviar l'interior del vagó, al de L5. El tren va parar, un munt de gent va començar a fer fotos a un vellet calb amb uniforme militar que entrava per la porta. Al veure'm s'apropa i em comença a parlar un castellà de veu estrident -hola señorita, que hace usted en el viaje inaugural de la L5.
Estic acostumada a contestar en castellà si me'l parlen.
-Ni yo lo sé señor.
-Da igual señorita aunque cuide mejor sus harapos que estamos en España y yo soy su caudillo, aunque mi vida se acorta, suerte que podré contar con mi fiel presidente Carrero Blanco.
El metro es para i el senyor baixa jo em quedo a veure on em porta. I allí és quan decideixo dormir, ja que si tota aquesta bogeria m'ha passat quan estava desperta, al dormir potser se'm passa. Després d'una llarga becaina em desperto al costat d'un desconegut mirant el mòbil intentant apartant-me, aquesta cara em sonava, potser és deia Salvador?
Només al metro poden passar aquestes coses.
Categoría de 13 i 17 años. Institut Caterina Albert