En el moment adequat
Tot va succeir la setmana passada. Era un dia plujós, vaig mirar per la finestra mentre
agafava la bufanda i em dirigia cap a la porta de casa. Vaig baixar per les escales
posant-me la caputxa, vaig dir adéu al porter i vaig sortir amb pressa de l’edifici. Com que
anava justa de temps, vaig decidir agafar el metro en lloc de l’autobús. En entrar dins la
boca del metro, l’aire provinent de dins em va despertar de cop.
L’andana, com era d’esperar, estava plena de gent. El metro va arribar en pocs minuts. Vaig
deixar baixar a la gent i, quan totes les persones grans havien pujat vaig fer-ho jo. Les
portes es van tancar mentre el soroll estrident ho indicava. Vaig mirar al meu voltant i em
vaig fixar en la diversitat de gent que hi havia; persones grans assegudes, adults amb
molestos paraigües molls, nens petits inquiets, adolescents enganxats al telèfon i joves
parlant entre ells. I, com si fos un miracle el vaig veure, al noi que veia cada matí quan
pujava a l’autobús. Aquell noi que em transmetia una tranquil·litat que no sentia des de feia
temps.
Em vaig proposar que li parlaria algun dia, però vaig pensar que aquell no era el moment
adequat. Vaig obrir el llibre i em vaig endinsar en la seva història. De sobte va passar l’únic
que podia empitjorar el dia. El metro es va parar en sec. Per megafonia van anunciar que hi
havia una avaria i que no sortíssim del metro, que estaríem més segurs dins. La gent
neguitosa remugava com sempre passa en aquestes situacions. Estava clar que alguna
cosa devia estar passant, tot i això vaig decidir que aquell dia m’ho anava a prendre tot amb
calma.
Llavors vaig pensar que potser ara era el moment adequat per fer el que durant setmanes
m'havia proposat a fer, parlar amb ell. Aquell dia anava vestit amb uns pantalons blaus clar i
un jersei beix, des on es podia veure com sobresortia el coll d’una camisa i al cap, s’havia
posat un gorro vermell com el vi. Just en el moment en el qual vaig acabar d’observar-lo em
vaig topar amb els seus ulls, m’estava mirant. Tenia una mirada penetrant i, els seus ulls
com la mel em van posar la pell de gallina, va desviar els ulls al seient lliure del meu costat,
va somriure i sense dubtar-ho va seure. No sabia quanta estona havíem d'estar parats però,
en aquella situació esperava que no fos gaire. Ell anava amb els cascos posats i jo no el
volia molestar. M'havia proposat parlar amb ell però, i si no era el moment? L'havia
d'interrompre? Estava amb la seva música i segurament no s'havia percatat de la meva
presència, jo ja no podia llegir amb ell al costat. De sobte es va treure els auriculars i,
després de tancar la música es va girar cap a mi i em va dir:
-Avui no agafes l'autobús?-. Vam començar a parlar i, mentre fluïa la conversa em vaig
adonar que era un noi prou interessant. El temps va anar passant i no me'n vaig adonar. Els
temes de conversa sortien sols i era tan agradable parlar amb ell, quan el metro es va posar
en marxa em vaig posar una mica trista. Les parades anaven passant i, quan estava a punt
d’arribar a Collblanc ens vam acomiadar amb una mica de melancolia. Vaig baixar del metro
i a l’andana alçant la mà ens vam dir adéu de nou. Vaig sortir fora i, quan vaig aixecar el
cap, vaig veure que ja no plovia i que el sol estava sortint.
Categoría de 13 i 17 años. Escola Solc