El pianista del metro
Hola, em dic Arnau i tinc 27 anys. Soc de Barcelona i des dels 7 anys toco el piano. Em va ensenyar la meva mare, que era infermera, però de jove havia tocat en una banda famosa. Del meu pare, no el vaig arribar a conèixer perquè va abandonar la meva mare quan es va quedar embarassada. Era fill únic, així que passava molt temps sol. Als deu anys em van apuntar a una acadèmia de piano, on vaig aprendre molt més. Tres anys després, vaig compondre la meva primera cançó. Parlava de les coses que em feien sentir bé i malament i de la meva vida. Als quinze anys vaig deixar el piano perquè no tenia temps pels estudis.
Sis anys després, amb 21, ordenant el traster, vaig trobar el meu antic piano. Vaig tocar la cançó que havia compost i em vaig sentir molt millor. Des d'aquell dia vaig tornar a tocar cada tarda. Però una nit, mentre sopava, se'm va ocórrer una idea: podia tocar al metro! Així la gent escoltaria la meva música. L'endemà mateix vaig començar a tocar als passadissos d'entrada del metro.
Fins avui, amb vint-i-set anys, encara toco al metro feliç, mostrant la meva alegria a la gent. Allà veig moltes persones que ja reconec.
L’Albert sempre em saluda amb la mà. Porta una bossa de mà verda i vesteix amb camisa blava i pantalons marrons. La Joana té ulleres, cabells rossos i sol portar una cua. Sempre em dedica un somriure. L’Arnau sempre va corrents perquè arriba tard i sembla enfadat. Sempre porta polseres; crec que mai l'he vist sense. També hi ha la Carla i el Manel, que van agafats de la mà i somrient. Ell sol portar un barret i ella vesteix sovint amb una samarreta groga amb una flor blanca.
Els noms me'ls imagino jo, perquè no em diuen com es diuen. L'únic que fan és saludar-me, i jo els poso noms segons la seva cara.
I per últim, hi ha un home que jo anomeno Enric. Porta pantalons texans, samarreta vermella, cabells marrons i ulls verds, com jo.
Un dia, quan plegava, vaig veure l'Enric i vaig decidir seguir-lo. Vaig agafar la meva T-Jove, vam pujar a Verdaguer i vam baixar a Badal. El vaig seguir fins que va entrar en un edifici. Quan vaig mirar la bústia, em vaig quedar glaçat. Vaig entendre per què la seva cara i la seva veu em semblaven tan familiars: l’Enric era el meu pare! No m’ho podia creure! Com podia estar passant allò?
El cor em bategava a mil per hora. Feia 27 anys que pensava que no havia vist mai el meu pare, però en realitat feia temps que el veia cada dia. Em sentia emocionat i content, però també enfadat i trist. Una emoció estranya.
Vaig dubtar si tocar el timbre, però al final em vaig girar i vaig tornar cap al metro.
Aquell havia estat un dia molt estrany. A partir de llavors, tot seria diferent.
Categoría de 8 a 12 años. Escola Barcelona