LA VISIÓ D'UN JUBILAT
—… sí, sí… i de pas recull el teu net del col·le, i porta-li berenar, i que sigui del Turris que si no comença a remugar, ah, sí! Quasi m’oblido d’això…—em diuen amb estrés pel telèfon. Sí, estic jubilat, però això no vol dir que no tingui feina! He de netejar la casa, encendre la rentadora, estendre la roba i després recollir-la… I, a més estic jubilat perquè, primer, tinc setanta-sis anys, i, segon, per no haver de treballar.
—Eh! Josep! Com és que arribes tard? —diu l’Àngel, amb el que vaig a jugar a cartes amb altres avis cada divendres a les sis de la tarda.
—La meva filla m’ha fet anar a recollir el meu net a l’escola, que surt a les cinc, i després s’ha volgut quedar a jugar al parc. —explico.
—T'estàvem esperant, Josep, va, comencem! —diu un altre.
Acabem de jugar, he perdut totes les partides. Marxo xino-xano cap al metro, a la parada de Jaume I.
Una vegada a dins del vagó intento trobar lloc, però ningú em deixa seure. Com està la societat avui en dia! Quan, per fi, algú s’aixeca per sortir del metro, m’assec ràpidament.
M’he assegut al costat d’un jove que està amb el seu mòbil, com tothom.
—Hola! —intento mantenir una conversa amb ell.
—Mmhhh! —remuga d’una manera estranya.
—Hola?
—No! “En serio”? El nou model de Minecraft va fatal, tio!
—Llavors no hi juguis, no? —ara sí que aixeca la mirada, la qual és fulminant.
—D’acord, d’acord… —responc tímidament. Els joves d’avui en dia, a més d’estar enganxats al mòbil, estan bojos.
—Pròxima parada, Barceloneta —això indica que d’aquí poc ja serà hora de sortir. Les portes xiulen i m'acomiado del jove, cosa que ell no fa. Surto del vagó i pujo les escales. Quan ja estic a fora camino pel passeig marítim, és una rutina, cada tarda camino 10 km, estic en forma!
Entro a casa i pujo les escales fins al 2n pis. Obro la porta, que fa molt soroll, obro les llums i les persianes, mentre obro la persiana gran, la que dona vistes panoràmiques, quedo embadalit per la posta de sol, en la finestra gran es veu molt bé. Preparo el sopar, pasta amb oli i crema de verdures, que després de caminar 10 km tinc gana! Quan la pasta acaba de bullir-se i la crema de verdures d'escalfar-se paro taula ràpidament.
Engoleixo la pasta i la crema, la pasta, italiana, fresca, i, sobretot, cara. Boníssima! La crema, una mica passada. Fico les notícies a TV3, vull saber qui ha guanyat les eleccions. Bah! Ha guanyat VOX! Mira! De la decepció que m’he emportat me n'aniré a dormir!
El sol, i el so, ja traspassa les persianes de l’habitació o sigui que encara que intenti dormir més és impossible aconseguir-ho. Em llevo i, de seguida, em preparo l’esmorzar, no sé per què, però tinc molta gana i no hauria de tenir-ne, m’acabo de despertar! Ah! Ja sé perquè tinc tanta gana! Són les onze! Em preparo uns ous remenats i una torrada amb mantega i melmelada. Em cruspeixo les dues coses i baixo a fer el meu passeig matinal.
Observo que tothom camina mirant el mòbil, fins i tot la gent de la meva edat, els únics que no miren el mòbil són els turistes, que van agafadets de la mà fent veure que contemplen el paisatge.
Categoría de 8 a 12 años. Oriol Martorell