CENTENAR ANIVERSARI METRO BARCELONA
Fa cent catorze anys a Barcelona es va debatre un nou transport públic, però hi havia moltes opcions. Aquest debat va durar setmanes fins que un dia un nen es va llevar amb una idea al cap, un nen amb un amor cap als trens tan gran que tenia tota casa seva plena de maquetes.
7:46, es lleva, últimament passa hores pensant com pot treure al seu pare aquesta espècie de preocupació constant. Fa un temps va tenir un somni, un somni en què va veure un tren, però l’escena era diferent, aquell tren no estava al costat d’un mar gegantí ni entre colossals muntanyes si no aquell tren estava sota terra.
Vull explicar-li el meu somni al pare perquè crec que l’ajudaria, però ell no em faria cas, diria el de sempre: que són coses de grans, que no em fiqui. Però aquesta vegada va ser diferent…
Dissabte vint-i-tres de gener soc en Joan i avui faré la primera prova de materialitzar el meu somni. Primer vaig aprofitar que passaria uns dies a casa dels meus avis per fer la prova al terreny del costat de casa. Vaig agafar materials reutilitzats, perquè sempre s’ha d’intentar reutilitzar les coses i em vaig posar-hi, i a fer proves, i proves, i proves i així ho vaig intentar tot el dia sense aconseguir-ho. Quan es va fer de nit vaig anar a sopar, més tard al llit on ma àvia em va explicar una llegenda sobre tres guerrers de l’edat mitjana que volien guanyar un exèrcit de 4.000 soldats amb la intenció d’atacar el poble. El primer soldat i més ambiciós va lluitar sol i com era d’esperar va morir, el segon soldat va ser una mica més intel·ligent, però mentider, es va infiltrar al territori enemic i va intentar enverinar els soldats, però també va morir, el tercer soldat en veure els fracassos dels companys va decidir aliar-se amb altres pobles fins a formar un enorme exèrcit que obligaria els 4.000 soldats a rendir-se. Vaig rumiar la lliçó tota la nit i vaig arribar a una conclusió (ajuda).
Uns dies després em trobava al terreny amb els meus millors amics (l'Adrià i la Berta) junts vam passar hores i hores treballant fins que quan es va fer de nit:
-“ja ho tenim”-Va dir l'Adrià–.
-“demà ho provarem”-Va respondre la Berta.
-“Demà a les 10:00 en punt comencem”-Vaig afegir.
L'endemà vam anar a la muntanya del costat de la plaça major per executar la prova. El nostre prototip estava compost per: tres seients, un volant, plaques metàl·liques i de fusta per fer parets, algunes coses per menjar perquè estarem tot el matí...
-"Comencem? - vaig dir.
Ens vam posar els cascos i vam fer el compte enrere:
-10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1...
Va haver-hi uns instants de silenci absolut. Ni els ocells, ni les persones, ni les plantes, ni l’aire, es movien, el planeta sencer s'havia paralitzat. Aquesta tranquil·litat no va durar gaire, ja que quan es van complir els vuit segons vam sortir disparats volant, al mar, a la terra, vam donar voltes al món!
Però quan vam voler adonar-nos-en no hi érem a Argentona, no hi érem a Barcelona, NO HI ÉREM AL 1911!
-On som?-va dir l'Adrià.
-No ho sé.-va respondre la Berta
-Ràpid hem de tornar!-va dir l’Adrià
Vaig començar a tocar botons i de sobte va succeir el mateix d’abans i sorprenentment vam tornar.
-Hem viatjat en el temps? Va cridar la Berta.
-Nois crec que sí i a més tenim un nou transport. Vaig dir.
Tres setmanes després em trobava a la cerimònia d’inauguració del nou transport, perquè uns dies abans uns nens i poca cosa més havien fet un motiu pel que els professors d'història afegirien una línea als seus esquemes.
Categoría de 8 a 12 años. Fedac Horta