Pensaments.
Vaig pujar al bus per anar a la universitat. Vaig seure al costat de la finestra, estava plovent i m'agradava veure com plovia, ja que la meva imaginació feia volar els meus pensaments.
Vaig pensar que la pluja és la dansa de l'eternitat que colpeja l'ànima de les fulles que ens dona vida.
Que la pluja és la música que ens acompanya amb ritme monòton fins que esdevé fúria en les simfonies romàntiques dels aiguats d'estiu. I ara necessitava calma.
Que la pluja canta les cançons de la infància, amb notes d'aigua que refresquen i conviden a arraulir-nos sota els llençols.
Que la pluja és el ritme del temps que omple el cor i mulla la ferida de l'oblit.
Vaig despertar sobresaltada dels meus pensaments, ja havia arribat al meu destí. Vaig baixar de l'autobú i vaig encaminar-me cap a la universitat.