Línia vermella
Quarts de set. Hora punta.
Una dona seu al banc. El metro arriba en dos minuts, però ja farà tard.
Agafa el telèfon. Truca, però a l'altra banda no contesten. El seu home segur que és al cotxe, camí de la feina.
Ella respira. Ningú no la mira i ningúno la veu, així que es posa en posició i jeu.
Una punxada a la panxa i una altra al cor. És l'hora.
Respira.
Busca ajuda, però tothom sembla tenir pressa avui. Crida, però els seus crits tampoc es senten enmig del bullici i el soroll de la gent i del tren que s'apropa.
Quan el tren entra a l'estació, tothom fuig. I ella es queda sola.
Té por, però ara no és moment de fer-se enrere.
Tu pots fer-ho. Una darrera empenta i quan el tren abandoni l'estació tot s'haurà acabat.
Més ben dit, tot haurà començat quan miris els ulls del teu nadó.
I de sobte, quan tu siguis visible de cara a la resta, els invisibles seran ells per a tu.
Tots menys la petita Marina. Nascuda a la línia vermella.