Comença per estimar-te
Volia sorprendre’l i dinar junts. Soc a l’atur, tinc temps i m’espero a la bancada de la sala davant de traumatologia, que acabi la consulta. D’ençà que ens tornàrem a trobar amb en Daniel, ara fa dos mesos, després de perdre’ns la pista deu anys, estic atontada.
A la trentena tornem a ser aquells dos adolecents enganxosos que cremaven el temps entre sexe i petonets.
La infermera acomiada el darrer pacient. M'indica cinc minuts obrint la mà. Sap que estem junts. Em pica l'ullet i torna a entrar. S’acosta una noia molt atractiva. És espaterrant!. Truca a la porta. Surt la infermera
— Hi és en Daniel?
— El doctor Meyer, vol dir?
—Sí, maca, el doctor Meyer, el meu marit!
Paralitzada, clavo les ungles al seient de fusta quan li sento dir:
—Sílvia! Què hi fas, aquí?
—Estalviar-te feina, amor.
La infermera em mira al·lucinada i tanca de cop.
Camino ràpid pel passadís i acabo corrent al vestíbul, m’arrauleixo fins quedar a la gatzoneta, recolzada en una columna.
Truco al seu amic:
—Toni, ¿on ets?
—Al despatx
—Ja vinc!
—Què et passa, Violeta?
Surto a la carrera fins a la parada de Ciutadella-Vila Olímpica. Arribo a l’andana suant i pujo al tren. Va ple. Soc un bunyol aferrat a la barra. Les llàgrimes baixen arrossegant la màscara de pestanyes. La gent em mira. Ningú diu res. Baixo a Passeig de Gràcia. En Toni m’espera dalt de les escales. Dec tenir un aspecte deplorable quan m’agafa les espatlles
—Però què t’ha passat, Violeta?
—Qui es la Sílvia?—li etzibo—Afluixa las mans. Titubeja. He fet diana.
—Tu ho sabies! Em pensava que érem amics, Toni!
—És complicat,Violeta. Em va demanar que no t’ho digués. Està divorciant-se. Anem a dinar i t’ho explico.
—Què m’has d’explicar? Que està casat amb un monument d’aquests que pixen colònia? No deu tenir fills, també?
—No, no té fills. Escolta'm! Ell t’estima, Violeta.
Soc a punt de trencar-me un queixal quan me'l miro
— Ell, és un cabronàs, però TU!
— Violeta, si us plau!
—Us en podeu anar a la merda tots dos, tu i el teu amic.
Arribo a casa, soc un cargol al llit. Al cap de dues hores sona l’intèrfon. Se li enganxa el dit al timbre. L’obre la Clara, la companya de pis. Preocupat, em troba en barnús, abraçada a les cames.
—Violeta, estàs bé?
—Sí!—menteixo
—A mi no m’ho sembla. Necesito que m'escoltis.
—No cal, ara ja ho sé, estàs casat! —Agafa aire, amb un d'aquells silencis que gestiona tan bé, amb la mirada fixa als verds i grocs de la paret.
L’ escolto, absent. Tota jo tremolo com una fulla, quan acaba de parlar. El cor em batega amb força, i s'apodera de mi la còlera.
—Ves-te'n! —crido.
—Calma't, Violeta
—Que te'n vagis!
S’aixeca per marxar i em mira.
—Ves-te'n ja, collons!
Porto una setmana plorant entre el sofà i el llit, sense treure'm del cap aquella mirada:1235, 116, 193, 166, i 581, és el Pantone dels seus ulls que tinc reproduïts en un acolorit degradat a la paret del balcó.
La Clara m’amenaça de trucar al serveis socials si no m’aixeco.L’habitació i jo fem pudor de goril·la. Obro els balcons, i em fico a la dutxa. Miro els correus a l’ordinador i m’adono de com he fet el ruc.
L'endemà surto aviat cap al metro.Torno a ser a la línia groga, al mateix tren, al mateix vagó, però avui la faldilla és més curta, el talons més alts i els llavis més vermells. La gent em mira. Ningú diu res. Avui faig goig. Baixaré a Joanic per fer la segona entrevista de feina. I del ros amb ulls de gat, que gestiona pitjor els sentiments que un llagostí, me n'ocuparé demà.