El 38 - El bus prohibit
De petita em feia vergonya dir on vivia. Recordo una ocasió que vam anar al cinema amb la meva àvia al centre. En acabar la pel·lícula queia un bon xàfec i la meva àvia va decidir tornar a casa en taxi. En dir-li al taxista on volíem anar va dir:
—Ui, senyora! Ho sento, però jo per allà no hi passo!
I ens va deixar plantades sota la pluja.
Acostumàvem a agafar el 38, un bus que donava moltes voltes, dels pocs que teníem a la Zona Franca. El nostre barri provocava cert rebuig, imagino que per desconeixement, perquè era un barri obrer com qualsevol altre. Però tenia un petit defecte, ser massa a prop de la zona portuària i del polígon industrial.
Aquest bus l’agafàvem per apropar-nos al centre, però després, per tornar cap a casa, a la meva àvia no li agradava i agafàvem qualsevol altra combinació. La tornada era pel Port, per un barri apartat, a prop de l’autopista, que es deia Can Tunis. Habitualment s'hi veia gent comprant o consumint drogues al carrer. En créixer i sortir amb les amigues, agafàvem aquell bus prohibit per arribar a casa a l’hora demanada i no qualsevol altre recorregut més recomanable, però també massa llarg i lent.
Pujant a la parada de Les Rambles, podies ensumar certa flaire de mercat, els passatgers amb bosses de la compra feta a la Boqueria. Baixava cap a mar per girar a Drassanes i agafar Ronda Litoral en direcció Zona Franca, però abans tocava la temuda parada a Can Tunis, i allà si que s’aturava el temps. Hi pujava gent de tota mena, alguns ja vèiem clar on baixarien. Però arribant al polèmic destí, a més de baixar certs personatges coneguts, també n'hi pujaven d’altres per tornar al centre. I aquests sí que feien certa por, perquè alguns descarats es colaven sense pagar al bus, escoltant les queixes del conductor que tampoc gosava aixecar gaire la veu, no fos que algú li respongués de forma violenta. I d’altres que gairebé no podien obrir els ulls i no veien ni per on anaven quan es dirigien a la part del darrere del bus. Només d'arrencar el conductor, ja es notava certa ferum, aquesta vegada un aroma més fumat i vegetal. Alguna vegada també havíem vist rodolar pel passadís del bus alguna xeringa de les que es compartien també en aquells seients del fons.
Una tarda, tornant del Maremàgnum amb les amigues, vam agafar el bus prohibit, i tristament vam descobrir que pujava a Can Tunis un noi de l’escola. Tenia uns quants anys més que nosaltres i es deia Toni. La seva aparença fràgil, despistada i deixada ens va impressionar i ens va deixar una forta empremta, aquell dia.
Ara Can Tunis només es un record, amb la remodelació urbanística del barri després de les Olimpíades del ’92, i dels darrers anys, quan aquells terrenys van quedar absorbits per l’Autoritat Portuària de Barcelona.
Ja no visc al barri, però vinc de tant en tant a veure ma mare, i algun cop he coincidit amb aquell noi de l’escola. El pobre no reconeix ningú. Sigui hivern o estiu, sempre porta una samarreta de màniga llarga, texans, bambes i una ”rinyonera” d’aquelles que portàvem als ’90. Es passa el dia donant voltes pel barri, sempre el veus marxar cap a la mateixa direcció i dona la volta a l' illa de cases del seu bloc, sense deixar mai la vorera ni creuar cap carrer, com sa mare li recorda cada dia. El pobre no sembla anar a cap lloc en particular, de vegades diries que busca la parada d’aquell mític bus, el 38. Per sort no la trobarà pas, aquell camí que va emprendre fa tants anys l’ha deixat en un oasi permanent del qual sembla que mai no podrà escapar.