L'home gran del mòbil
Aquell diumenge, tot just després de dinar, vaig agafar el bus. Hi havia poca gent. Vaig seure cap al final i vaig pensar que potser podria llegir, tot i que sempre m’acabo distraient. A poc més d’un metre meu, a l’altra banda del passadís, hi havia assegut un home que per edat podria ser ben bé el meu avi. Era curiós perquè no treia els ulls del mòbil: mirava vídeos d’aquests que, si vas baixant, no s’acaben mai. En aquell moment no semblava importar-li res més que els audiovisuals que li oferia l’aplicació; com si no estigués ni al bus ni enlloc.
Quan l’home va sentir el nom de la parada on havia de baixar, va dedicar poc més d’un segon a ubicar la barra que té el botó per demanar al conductor que s’aturi i va tornar a enfocar la mirada al telèfon. Va col·locar el dit al polsador vermell i en aquell moment vaig saber que no va fer prou força perquè no es va sentir ni el meeec pels altaveus ni es van il·luminar els cartells de damunt de les portes. Però ell es va aixecar convençut i va anar cap a la porta, encara mirant el mòbil.
Faltaven pocs metres per arribar a la parada. No havia de baixar ningú més i a la marquesina tampoc no hi havia ni una ànima. El conductor va seguir endavant. Vam deixar la parada enrere i al cap d’uns moments la veu va dir el nom de la parada següent. L’home gran del mòbil va connectar amb la realitat. He de dir que va dissimular molt bé el seu fracàs: no va fer cap gest exagerat; només va mirar pel vidre la que era la seva parada i es va afanyar a buscar el polsador vermell. Meeec. Parada sol·licitada.
Es van obrir les portes i l’home va baixar. Va mirar un moment el seu voltant per orientar-se i es va posar a caminar. Nosaltres ens en vam allunyar. Ja no vaig veure si continuava mirant el mòbil; vaig voler pensar que sí, que amb això dels vídeos, quan comences, ja no pares. Sé que hauria estat fàcil per part meva haver manipulat el destí i fer que baixés quan li tocava: només hauria hagut de prémer un botó. I no ho vaig fer. Vaig provar de llegir el llibre que tenia a la falda però només somreia per dins i pensava que no trigaria gaire a escriure això que acabava de passar. I el que em feia més gràcia de tot era no saber-li trobar cap ensenyament moral, a aquesta història.