UN VIATGE PER A ESTAR JUNTS
Estic davant del Funicular de Montjuïc. Les portes del vagó romanen obertes, però el meu cos no respon, únicament és un pas el que he de fer. De sobte, una mà apareix per la porta i em fa senyes perquè l’agafi. Reacciono, agafo la mà, la seva mà, la mà de l’Albert. En sentir el contacte de la seva pell amb la meva se m’eriça fins l’últim pèl del cos. La mà m’arrossega dins del vagó i d’un salt soc dins. Les portes es tanquen darrere meu amb un so exuberant.
En aquest precís instant, en el qual estic dreta a l’últim vagó del Funicular que comença el seu ascens, miro per primera vegada en molt de temps directament als ulls de l’Albert. Els seus ulls, que serien completament blaus si no fos per una petita taca marró a l’ull dret, em miren fixament amb una intensitat que traspassa l’ànima. Encara agafats de la mà, l’Albert em porta al final del vagó on hi ha dos seients lliures. Seiem.
Mirem cap a baix mentre el Funicular ascendeix lentament per la fosca via. Gairebé no m’he fixat en qui ens acompanya en el viatge, però de fons sento veus estrangeres. Aquestes veus se’m queden en un segon pla, encara que el silenci regni entre l’Albert i jo, l’únic que escolto és això, el silenci. Un silenci que diu més que mil paraules. No fa falta que diguem res, ja ens ho hem dit tot. Ara només gaudim de la nostra mútua companyia. Només existim ell i jo.
Mentre contemplo la foscor i sento com el Funicular ens arrossega cap amunt, aprofito un moment per girar el cap i tornar a mirar a l’Albert. Ell segueix mirant cap endavant i jo sento una barreja d’emocions que el meu cor no pot gestionar, l’únic que aconsegueixo és una llàgrima que cau del meu ull i em baixa per la galta acompanyada per un somriure als llavis. En aquest precís instant, una llum blanca enlluernadora inunda l’ambient, deixant-me cega un segon. En recuperar la vista descobreixo l’Albert mirant-me fixament. Tots dos ens mirem als ulls, mentre ell alça la mà per eixugar-me la llàgrima que encara baixa per la meva galta.
Començo a recordar. Un viatge en el Funicular dels anys cinquanta on l’Albert i jo, amb uns vint anys, ens vam conèixer per primera vegada. Un altre viatge en Funicular, una dècada més tard, on estic recolzada sobre l’espatlla de l’Albert mentre menjo un entrepà, quan érem dos joves enamorats. Ara recordo un viatge en Funicular als anys vuitanta on l’Albert dormia. Després em ve al cap un dia dels anys noranta que vam anar a veure alguna competició dels Jocs Olímpics a l’Estadi amb el Funicular. I, finalment, ens veig amb la nostra edat, dos ancians asseguts en el primer vagó del Funicular, mirant endavant, agafats de la mà i amb un somriure d’orella a orella.
De sobte, torna la foscor, la il·lusió acaba, tots aquells records s’esvaeixen i tornem a estar tots dos sols. El Funicular arriba al final del seu recorregut. Les portes s’obren i sento a gent baixar, però no desvio la mirada de l’Albert. Quan el vagó és buit, l’Albert s’aixeca i jo el segueixo. Arribem a la porta i faig un pas endavant per sortir.
-T’estimo – Escolto la veu de l’Albert, que va darrere meu.
Deixo anar la seva mà per girar-me, però allà no hi ha ningú. Llavors, en aquesta estació buida, amb el Funicular buit, m’adono del fet que l’Albert no hi és, ni hi serà. No queda res. Estic sola. L’únic que ens queda és aquest viatge de tres minuts per a estar junts, que cada cop que el faig revisc tota la vida al seu costat. Al costat de l’Albert.