Un trajecte i el seu record
Dilluns al matí. Em poso els auriculars i surto de casa. Agafo el metro direcció Zona Universitària. Cada matí, el mateix recorregut: 25 minuts de trajecte i 15 parades, per ser exactes. Donen per molt i per no res alhora. Avui estic de sort i trobo un lloc lliure al vagó, que encara fa olor de nou. M’hi assec, perquè encara que només és dilluns, els ulls ja se m’acluquen a primera hora del matí.
La gent puja i baixa a les parades més freqüentades. A Liceu, aixeco els ulls del meu telèfon mòbil perquè alguna cosa em toca el braç. Una senyora es disculpa: no ho ha fet a propòsit. Porta un vestit gran i sense voler m’ha tocat. Li ofereixo el meu lloc, per educació, i esclata a riure. Com he gosat pensar que voldria seure? És que l’he feta més gran del que és?
El seu voltant li riu la gràcia. M’adono que, com ella, tothom vesteix amb faldilles voluminoses, ben mudades, amb bruses de mànigues llargues i colls alts i encaixos. Els pocs senyors que hi ha porten un barret canotier i llegeixen el 20 Minutos que han recollit a l’entrada d’alguna estació. Pestanyejo dos cops perquè no m’ho acabo de creure: ningú porta auriculars, ningú mira el telèfon mòbil... Això és una festa i una xerrada popular: semblen tretes d’una altra època.
Davant del meu desconcert, la mateixa dona em demana si em trobo bé. “I tant”, li responc, i aprofito l’avinentesa per demanar-li si m’he perdut alguna cosa, si avui hi ha una convenció estranya, d’aquestes que de vegades se celebren a la Fira de Barcelona. No seria estrany que anés el metro ple fins a Espanya, llavors. Estic en el mateix vagó, en el mateix camí que a l’inici, en un metro nou de trinca, però sembla que estiguin rodant una pel·lícula de la burgesia d’ahir atrapada en el nostre present.
I la mateixa senyora es presenta: “Soc Margarida i elles són les meves companyes. Agafem el metro igual que tu, suposo, per anar a la Universitat”. M’explica que es van conèixer fa temps, en graduar-se de la universitat, perquè eren poques les dones que estudiaven graus de ciències i es van anar reunint. De fet, elles són de generacions diverses, però sempre les ha unit el desig de promoure les carreres científiques entre les dones. Elles s’hi van sentir molt soles. De tant en tant baixen a Barcelona per veure si l’ambient a les facultats ha millorat. Els pocs homes que les acompanyen al vagó són amics propers que van ajudar-les a crear aquesta gran xarxa.
No sé ni què dir. Suposo que això m’afecta a mi i em pregunto si ella ja sap que jo soc una d’aquestes dones científiques i que em dirigeixo cap a la Facultat de Farmàcia.
Com si m’hagués llegit la ment, la Margarida somriu. El món ha millorat una mica: diuen que jo ni m’hi dec haver fixat, però han vist que el comboi el condueix una dona. També han sentit uns joves discutir sobre futbol femení. I, sobretot, la dona està cada cop més present a les carreres científiques. “Però encara queda un bon trajecte per recórrer, no com a tu, que ja arribes al teu destí”.
“Pròxima estació: Zona Universitària. Enllaç amb Línia 9 Sud. Final de línia”.
S’obren les portes i m’aixeco corrent. Quan vull trobar-la, ja no queda ningú al meu voltant. Jo no puc oblidar-la: avui sé que la Margarida deu estar orgullosa de nosaltres i nosaltres hem d’estar-ne molt, d’ella.