Molt més que un tren
A l'àvia li encantava veure la desimboltura amb la qual jo anava ciutat amunt i ciutat avall amb un cop de metro. Per a mi, en canvi, es tracta d'un mecanisme tan interioritzat que gairebé podria anar per sota terra amb els ulls tancats i moviments automatitzats: obrir porta, deixar sortir abans d'entrar, l'últim vagó si vaig cap a Rambles, el primer quan paro a Avinguda Carrilet, segui vostè que jo baixo ja.
Ella, en canvi, mostrava aquella admiració que deixa entreveure un raig de melancolia. Més de mig segle enrere, pujar al vagó que connectava l'àrea metropolitana amb la ciutat de Barcelona va significar molt més que un desplaçament logístic: es tractava d'un element de llibertat ben ple de simbolismes. El ritual de cada matí va esdevenir una glopada d'aire fresc direcció al taller de costura on treballaria a partir de setembre. La seva línia de metro era la vermella, la seva parada Catalunya.
Acostumava a narrar amb tanta mena de detalls els seus trajectes d'anada i de tornada que resultava impossible no entendre'ls com una experiència en si mateixa, una aventura que anava molt més enllà del seu destí. Amb el cafè a la mà parlava d'un espai aleshores encara molt més freqüentat per homes que per dones, on es fumava molt, un tipus de vagons que mentre els descrivia jo me’ls imaginava sortits de les pel·lícules de Wes Anderson. Recordava un moure's sota terra amb una mena d'inseguretat de com qui encara no ho dona per fet i, sobretot, uns aires de ciutat que seixanta anys després encara els podia olorar des de casa.
No li va durar gaire, però, la relació amb el seu tren, una altra relació però matrimonial li va adjudicar ràpidament el rol de mestressa ,i al cap de pocs mesos, el metro ja li semblava tan estrany com un coet espacial i la ciutat de Barcelona tan llunyana com la Lluna. Però a l'àvia ja mai ningú li podria esborrar aquells viatges on el món s'expandia, on tot es comunicava i on la xarxa de connexions esdevenia possible. Aquelles vivències van marcar un canvi transcendental en la seva manera d'entendre i conèixer el petit món que la rodejava.
Ho penso sovint, tot això, molts dels matins que vaig cap a Urquinaona o que agafo l'L3 cap a Drassanes i que gairebé no m'assabento de com hi arribo. Ho penso molt sovint perquè aquí, al metro, en aquests carros gegants plens de rodes, segur que es van desplegar moltes més ales que, com les de la meva àvia, van obrir-se al món. I perquè, molt possiblement, em passo els matins i les tardes compartint seient amb algunes de les seves netes amb qui m'encantaria poder parlar avui de tot això que és tan passat i tan present, mentre fem el trajecte.
Per totes vosaltres, àvies, netes, dones: llarga vida a la memòria i al moviment que ens emancipa.