Una vida d'històries
La ciutat de Barcelona, en caure la nit, esdevé un mar de llums que es reflecteixen a les façanes i s'adhereixen sobre vehicles que hi transiten pels carrers. La multitud corre amunt i avall, apressada i amb el rellotge en contra, anhelant arribar al més prompte possible al seu destí. Però, enmig de tot aquest bullici, un serè individu avança amb passa lleugera, portant amb si una espessa barba blanca.
La figura passeja escrutant amb atenció tot el seu entorn, amb un somriure suau i balancejant els braços sobre el seu bastó de fusta. Ell soc jo, en Pere. Un home que ha dedicat la seva vida a treballar a la companyia de transport TMB, i que ara, en la seva jubilació, continua viatjant en el transport públic com un més dels seus passatgers.
Avui dia, encara evoco amb detall el meu temps a TMB: cada matí, el pes del meu company Ronnie sobre les cames em cridava a despertar. Una dutxa i l'esmorzar; i de nou, descendir cap a les profunditats del metro, iniciant la meva jornada.
—Bon dia, senyor Pere! —Saludava amb entusiasme en Lluís, el nou interventor que s'havia incorporat feia poc.
—Bon dia —li retornava jo amb un lleuger somriure—. Sembla que avui t'has llevat ben d'hora.
Els meus records també inclouen l'Aïna, qui en aquells temps em rellevava a meitat de cada trajecte. Arribem a Fontana i puja —Com estàs Pere? — em pregunta. Comencem a conversar i comparteixo amb ella un dels meus contes.
En el meu periple pel metro, fent transbords i anant de línia en línia, mai faltaven orelles a qui explicar els meus contes o de qui poder endinsar-me en els seus. La meva passió per TMB no rau al transport, sinó en les històries que s'amaguen en aquestes línies. La majoria passen desapercebudes, però mentre els passatgers es deixen portar pel trajecte, jo em deixo endur pels relats, les emocions i la màgia de la ciutat. Quelcom a poder explicar, compartir o somiar.
I llavors, en algun moment del dia, la jornada arribava al seu fi. Tornava cap a casa, satisfet però dubitatiu. Després de tant temps transportant gent d'un lloc a un altre, a vegades oblidava quin era el meu propi destí.
M'adono que potser qui necessita dels meus contes soc jo mateix.
Sovint els viatges més llargs i complexos no són a bord d'un tren, sinó dins de la nostra ment. Però fou en aquest mar de viatgers i contes, on trobí la meva pròpia història.
A mesura que els anys van anar passant, les marques del temps van començar a gravar-se en el meu rostre, la barba se'm va esblaimar, l'Aïna i jo ens vàrem casar, i em convertí en un observador silenciós; escoltant converses, captivant mirades, expressions i gestos, i imaginant les seves vides. Tot d’històries fascinants, plenes de petites veritats i emocions que no sempre es deixen veure a simple vista. Quan és possible els explico contes, i quan no, aconsegueixo per uns instants formar part dels seus.
La ciutat de Barcelona és un mosaic vibrant de sons, colors i relats, que s'entrellacen per crear una amalgama única. Aquesta nit, mentre els vianants es precipiten cap als seus destins, captivats per les promeses de la ciutat Comtal, un individu avança cap al metro amb passa lleugera, el seu nom: Pere.
Aquest és el meu relat, i, malgrat tot, arribarà un dia, en què ja no escoltaré noves històries, puix que el meu cos deixarà de viatjar. Cedint un seient lliure dins de cada transport en què he estat. Tanmateix, espero que els meus contes continuïn viatjant amb ells, com una de les mil històries que us acompanyen a cada trajecte.