L'aire expulsat
Soc l'aire que viu al túnel. No soc humà, ni animal, ni planta, ni mineral; soc l'element que flueix entre els racons més obscurs i inhòspits de la ciutat, el meu hàbitat natural, el lloc on em sento més viu. Gaudeixo de la foscor i de l'olor del metro, entre àcida i humida, el meu propi paradís.
Així com els humans tenen la seva pròpia llar, jo també en tinc una, tots els túnels de la xarxa del metro. Em moc amb llibertat per aquests passadissos subterranis, sense que ningú em vegi. Pot semblar avorrit, però sé que soc imprescindible, i això em fa sentir important.
M’agraden per igual totes les estacions, però n'hi ha una d’especial. És una estació intermodal, d'intercanvi entre metro i tren, on sovint hi coincideixo amb altres aires similars a mi, però menys àcids i menys humits. Ens toquem uns segons, sentim curiositat l’un per l’altre, però no arribem a barrejar-nos, tenim densitats diferents; a més a més, tampoc m'interessa: els altres aires no són frescos, ni nets, ni àcids, ni humits...
Sí que m'interessa, però, jugar a endevinar d'on venen aquests altres aires, qui els ha respirat abans, si han vist d'altres països, o potser fins i tot d'altres xarxes de metro...
Aquestes fascinants trobades són breus; sense cap avís, em sento expulsat per la bèstia metàl·lica que recorre els mateixos túnels que jo. Sento nostàlgia durant uns segons, a vegades intento lluitar per quedar-m’hi més estona, però la bèstia sempre guanya. Així que em refugio en el primer túnel disponible, esperant que la bèstia passi i torni el silenci, l’acidesa i la humitat, que tant m'agraden i que em fan sentir com a casa!