Per què no arrenca el metro?
- Pare, per què no arrenca el metro?
Tothom el mirava amb una mescla de tristor i tendresa, imaginant com de desafortunada devia ser la seva vida pel simple fet d'haver nascut privat d'un sentit. Ell, en canvi, observava el seu entorn a través de les melodies, olors, textures i sensacions que n'emanaven, i es considerava un dels nens més afortunats del món.
La seva família l'estava ensenyant a orientar-se sol pel món amb el seu fidel bastó blanc com a únic acompanyant. L'escola l'estava educant per ser una bona persona i, tot i que només tenia 5 anys, ja sabia llegir i escriure, així com reconèixer els camins pels quals podia anar o aturar-se davant un pas de vianants. Al final, cada dia acabava seguint la mateixa rutina com qualsevol altre nen per tal de seguir aprenent allò essencial per a la vida.
Tanmateix, avui era un dia especial i d'una importància cabdal. El seu pare havia decidit portar-lo a viure l'ambient d'un concert. Ell deia que ja havia començat a imaginar-se tot allò que creia que sentiria: la música, la vibració de les melodies pels altaveus, la sensació de multitud al seu voltant i l'expectació dels moments abans del seu començament. Per tal d'arribar-hi, havien hagut de fer ús de la línia vermella de metro i ara es trobaven fent el transbord cap a la línia verda. Acabaven de pujar al vehicle, però la impaciència i emoció del nen van portar-lo a fer-li al seu pare la pregunta inicial: "Pare, per què no arrenca el metro?".
I és que jo vaig ser-hi present en el moment. Poc a poc i dia a dia, les nostres coincidències matutines en aquells vagons vermells de metro van fer que ens anéssim coneixent o, més ben dit, que jo els conegués a ells. Cada matí, quan ells anaven cap a l'escola i jo cap a la feina, una de les seves històries em feia partícep del seu dia a dia, impregnant-me la pell d'una experiència nova a través de les seves paraules i forma de veure el món. A poc a poc vaig descobrir que desafortunades podem arribar a ser les persones que tenim el privilegi de poder observar amb els ulls el nostre entorn, ja que a causa d'aquest sentit els ulls del cor i les sensacions se'ns tanquen en banda. Aquest fet ens priva d'entendre que allò que no veiem és el més essencial de la vida i que res no ens arriba a omplir tant com una simple melodia o olor. D'aquesta forma, els dies, les setmanes, els mesos i els anys van anar passant i cada matí els veia dins del mateix metro i amb el mateix destí en ment: anar a aprendre a com ser una millor persona. Mai no va deixar de veure la vida en la seva essència. Les seves històries mai no van mancar d'una rellevància extremadament tendra i emotiva per a les poques persones que ens paràvem a escoltar-les, fent-nos reflexionar sobre la realitat superficial en la qual vivim la majoria de la societat.
Gràcies a ell i a les seves paraules vaig poder experimentar milions de sensacions inèdites dins dels vagons vermells de la línia 1 del metro, que només les persones que obren bé els ulls del seu cor poden arribar a sentir. Mai diríem que la innocència i emoció de sis paraules d'un nen cec dirigides a un pare dins d'un metro podrien obrir-nos la nostra visió del món d'una forma tan colpidora, oi?