L'esperit
Gran Nova Barcino - 25 de Juliol de 2292
Inici diari. Avui ha estat un dia èpic, d’aquells dies que s’han d’emmagatzemar a la unitat de records permanents per poder-lo visualitzar i sentir-lo de nou quan em vingui de gust. En Pere m’ha trucat de bon matí per confirmar que tots dos havíem d’anar amb pantalons blaus, samarreta blanca i que ens trobaríem a les 19 hores.
Eren aproximadament les 18:30 hores quan he sortit de l’apartament per anar a agafar el metro semi directe, que en menys de 10 minuts em portaria al meu destí d’avui, situat a uns 15 kilòmetres. La veritat és que els nous models de transport massiu de passatgers són tota una experiència en si mateixos. Les càpsules pressuritzades són totalment transparents i a les parets i al sostre es projecta un paisatge en moviment tot seguint la velocitat de la càpsula, veritablement com si estiguéssim viatjant per la superfície.
Un cop arribat a la parada Montjuïc, he agafat l’ascensor que puja els 190 metres fins a la superfície. Hi havia una gentada, allà, però vaig localitzar ràpidament en Pere gràcies al visor d’identitats registrades. En Pere i jo hem estat uns dels 60 mil agraciats i convidats a l’antic estadi olímpic de l’antiga Barcelona per assistir a un esdeveniment commemoratiu que és la primera vegada que es duu a terme. Ha estat inevitable, de camí a la porta de l’estadi, fer una mirada des de l’alçada de la muntanya cap al Tibidabo i les seves antenes de comunicació, a l’antiga Barcelona plena de gratacels i al potent raig de llum disparat cap al cel i que es perd entre els núvols de la impressionant i vella basílica de la Sagrada Família.
Asseguts als nostres seients i fent una ullada a les grades de l’estadi, la imatge era colpidora. Una immensa onada creada pels 60 mil espectadors posant-se de peu i seient recorria les grades de l’estadi, una onada blanca i blava ja que tothom havia seguit les recomanacions de l’organització de l’acte, que volia servir d'homenatge als milers de voluntaris olímpics que van fer realitat les Olimpíades de Barcelona 1992, justament avui que fa 300 anys de la seva celebració.
Quan faltaven 10 segons per a les 20 hores, ha aparegut un compte enrere al marcador de l’estadi i allà, a la part central i a les pistes ha començat a projectar-se un holograma gegant, a tot color i detall, d’un resum del que va ser la cerimònia d’apertura i de cloenda d’aquelles olimpíades que, segons afirmen, van canviar l’antiga ciutat de Barcelona per sempre.
¡Hola!, ¡Hola!, ¡Hola! Persones dibuixant paraules i el logotip d’aquelles Olimpíades, una interpretació de la Mediterrània, cantants d’òpera, una dansa sevillana, arriba la flama a l’estadi i encenen el pebeter amb una fletxa de foc, es barreja el so del clamor del públic que va assistir a l’estadi fa 300 anys amb el clamor del públic assistent avui, focs artificials, sona l'encara recordada “Amics per sempre” mentre un vaixell de paper marxa cap amunt amb la mascota d’aquells jocs, cantants amb guitarres i instruments de l’època fan que tot l’estadi sigui una gran festa.
En Pere i jo vam sortir de l’estadi agafats de les espatlles. L’ascensor al metro era a la vora, però aquella nit vam decidir seguir els milers d’espectadors que baixaven a peu fins a la font màgica per afagar-lo allà, mentre discutíem amicalment sobre els possibles significats de la lletra de la cançó “All my loving, naino naino ná”. Vaig arribar a casa encara somrient. Qui deu ser la “gitana hechicera”? Ho investigaré. Fi del diari.