I l’endemà vaig tornar a l’estació La Sagrera
De vegades, a la vida passen trens carregats de possibles futurs, però un no hi puja. Després ja és massa tard, perquè no tornen. Veus només com s’allunyen horitzó enllà i tan sols pots fer una cosa: penedir-te de no haver-los agafat. Ja és tard. Et quedes quiet en aquell instant de camí que de cop i volta esdevé feixuc. Això és el que em va passar a mi aquell dia a l’estació La Sagrera, quan la Laura em va dir que l’acompanyés, que no m’havia de fer por. Però jo... jo no vaig badar boca i, quiet com un estaquirot, vaig observar com pujava en aquell vagó de metro i se n’anava. Encara recordo el seus cabells rossos, i els seus ulls vius, i les marques que se li feien a les galtes quan somreia, i la pell tan delicada que tenia, com de seda. Quan vaig arribar a casa aquella dia, em vaig jurar que no deixaria escapar mai més trens d’aquella mena. L’endemà vaig tornar a l’estació La Sagrera, i vaig esperar allí dret una bona estona. No sé ben bé què hi feia, allà. Llavors vaig veure arribar la Clara, amb aquella cua tan llarga que sempre portava, i els ulls ametllats, amb la fragància del perfum que la caracteritzava. I també em va dir que l’acompanyés, que no m’havia de fer por. Però jo... jo no vaig badar boca i, quiet com un estaquirot, vaig observar com pujava en aquell vagó de metro i se n’anava. Quan vaig arribar a casa aquella dia, em vaig jurar altra volta que no deixaria escapar mai més trens d’aquella mena. I l’endemà vaig tornar a l’estació La Sagrera, i vaig esperar allí dret una bona estona.