La noia de l'andana
En Pere caminava amb pressa pel passadís cap a l’andana, ja feia tard a la feina. Va escoltar la remor del metro apropant-se, i va accelerar el pas. Però en arribar a l’andana es va aturar en sec, es va quedar glaçat. Blanc com un full de paper, amb els ulls com taronges, mirava fixament una noia que s'esperava envoltada de gent. No podia apartar-ne els ulls, ni parpellejar. La noia el va mirar primer de reüll, després va reaccionar estranyada, sense comprendre què passava.
—Es troba bé? Vull dir, et trobes bé?
En Pere feia tentines, les cames li feien figa. Ella es va llançar cap a ell, creient que cauria, va sostenir-lo pel braç, i el va moure suaument.
—Cauràs! Vine, seu, seu aquí al banc.
Ella es va asseure amb ell. Tothom estava dret a les andanes. Els dos metros iguals esperaven costat per costat, havien arribat gairebé alhora per pura casualitat, i ara obrien les portes, intercanviant gent a banda i banda de les vies. La vida bullia en aquell instant del matí. I un moment aquell renou ja s’acabava i ells dos quedaven cada cop més sols a l’andana. Les portes es van tancar amb pocs segons de diferència, i els dos metros arrancaven amb mandra. El joc de les finestres produïa un parpelleig que s’anava accelerant. Cadascuna de les màquines, tot accelerant, va marxar en direcció oposada, cadascuna cap a la seva foscor.
Ella va pensar que faria tard, va rebufar resignada, intentant que en Pere no ho notés. Se li va acudir agafar una llibreta que portava a la bossa i fer-la servir de ventall, a veure si això podia revifar una mica a aquell noi que semblava haver vist un fantasma. El renou dels metros ja s’havia allunyat. El noi, una mica més recuperat, per fi va parlar.
—Perdona, és que m’he quedat molt impactat... És per... és la cara... tot... —deia mentre feia gestos passant la mà per davant de la cara, com si es posés i es tragués una màscara. — Vull dir que la semblança... és increïble.
Ella el mirava, no deia res, només escoltava.
—No sé, és que... mai em va explicar que tingués una bessona. La vaig conèixer uns quants mesos abans que... ja saps. Vam sortir durant més de mig any, i suposo que una cosa així me l’hauria explicada. Ni tan sols et vaig veure al seu funeral. N’estic segur que si t’hi hagués vist no ho hauria oblidat pas! —va fer una rialla nerviosa imaginant-se la situació. Després va callar.
Ella el mirava, ja no estava ventant-lo, la llibreta li va caure a terra. Ell no ho va notar, de sobte estava molt lluny.
—Ja ha passat més d’un any, però jo encara... No la puc oblidar. Veure’t a tu ha sigut com tornar al passat. He pensat que eres ella, però no podia ser. Recordo el seu cos al taüt, ho recordo tot tant clarament...
Ara era ella qui tremolava, mirava cap a l’horitzó del túnel. Dins de la foscor es divisaven unes puntes de llum vibrant, ja arribava el proper metro. El cos li pesava, el cap li queia damunt les mans. Però no s’ho va permetre, es va incorporar de sobte, agafant aire. Com diria el que volia dir?
—No sé com... no sé com... però crec que ho sabia. Ara no pots marxar, t’he de retenir avui, ara. Ho necessito.
—Perdona? Què vols dir? —va fer ell esparverat.
—Necessito que m’ho expliquis tot, m’has de donar tota la informació. Necessito conèixer els pares d’aquella noia, perquè són els meus pares.