INCIVISME
Asseguda a la cadira del metro, miro a la gent que està al meu voltant, m´agrada veure les expressions de la seva cara i les situacions que envolten a dins del vagó.
Tinc set parades fins arribar al meu destí.
De sobte, a l´andana sento crits d´una persona que diu: Agafeu el lladre ! M´ha robat la motxilla! Molt desesperada i nerviosa, comença a córrer al seu darrere.
Veig un noi amb la caputxa posada que puja per es escales. i molta gent l´intenta aturar. No sé com acaba aquesta situació tan incívica, jo haig de seguir el meu camí.
Des d' aquell moment, molt empipada pel que acaba de passar, començo a rumiar com es deu estar sentint la persona a qui han robat totes les pertinences que potser hi portava a dins: un mòbil, les claus de casa, el moneder, la cartera amb tota la documentació, com el DNI, el carnet de conduir, la targeta del metro, del banc, de la “Meva Salut”, del supermercat, etc.
Tot això porta un maldecap inexplicable, però el més valuós i sentimental, podrien ser les fotos dels seus pares, que potser s'havien mort feia uns anys, les fotos dels seus tres fills i del seus nets.
Paro a la meva estació i no em trec del cap que malament que ho deu estar passant aquesta persona, i maleeixo el lladre, que li ha fastiguejat ben bé el dia.
Només desitjo que l´hagin enxampat.