Ciutat irreal

Surtsipots

Cada matí, després de llevar-me, vaig de la meva íntima companyia cap a una multitud de soletats. Em fico al metro i em poso a observar.


Quina vida tenen les persones que viatgen amb mi? Veig un home amb el front molt ample, marcat per les arrugues; un pare jugant amb els seus tres fills; una dona bonica, de vegades jove... de vegades m'imagino com devia ser aquesta altra dona quan era jove, o com devia ser aquest home quan tenia vint anys. Totes aquestes reflexions acompanyen els meus trajectes al metro i fan que em senti més persona, més humà. Ja no estic confinat en la meva abstracció, ni encadenat al mòbil.


De vegades també recordo la primera vegada que vaig visitar Barcelona. Llavors jo era més jove, i la ciutat em semblava enorme. Suposo que no tenir un objectiu clar fa que l'espai es torni més ample. Recordo que passava moltes hores al metro, perquè tocava la guitarra (i cantava) tot el dia, només per guanyar prou per a un entrepà i per pagar-me una habitació a un hotel. Després, de nit, buscava llocs on poder continuar tocant. No és d'estranyar que acabés malalt.


La ciutat era més gran també perquè no coneixia ningú. Mai no m'ha semblat un lloc fàcil per establir relacions. Tot i així, puc dir que vivint al carrer coneixes de tant en tant gent meravellosa, com aquella noia amb la qual vaig tenir una cita, o aquella persona que s'aturava a escoltar-te i et deixava una moneda. De tant en tant fins i tot em trobava gent del meu poble, que no em saludava, no sé si per vergonya o perquè anava dins de la seva abstracció.


Molts d'anys han passat des d'aquell temps, i ara Barcelona em sembla de la meva mida. Tot el que vaig viure ha fet que em fixi en detalls en els quals, d'altra banda, no em fixaria: un mòbil oblidat a terra, una persona que es cola, una altra que necessita ajuda. És veritat: no sempre puc ajudar, però intento no oblidar  com estava llavors,  tot el que em feia falta.


Ciutat irreal, moltes vegades i tantes altres massa real i massa crua, he après a moure'm en aquest context, i tot i que moltes vegades regna la indiferència, al metro pots veure escenes entranyables. Si tens els ulls per veure-les, és clar.

Te ha gustado? Puedes compartirlo!