I tu... TMB coneixes el meu joc?
I allà em trobava de nou per les andanes de Liceu. Altre cop l’espai desolat, a causa de la pandèmia.
Cada dia era allò: anar a treballar contemplant la immensitat d’un silenci de ciutat, que fa por. Que les sensacions d’una muntanya desolada muten en tranquil·litat, però una ciutat buida, quieta, sense humans passejant, et transporta a una inverosímil sensació d’inquietud.
Sempre he cregut en la interacció amb altres humans, en què el somriure d’un desconegut et pot alegrar el dia, i que la conversa amb la senyora gran del bus, et fa créixer per dins. Sempre he dit que ets com ets quan no et veu ningú conegut.
Des de petita he jugat a desafiar les mirades dels humans del metro. Mentre a d'altres se'ls cruspeixen les pantalles, jo jugo a trobar algú que em segueixi el joc. Ara feia temps que no tenia tants rivals, però la gent que em trobava per allà no anava tan atabalada pel temps, però sí per la interacció, i més amb desconeguts. Vaig intentar desafiar una noia jove, com jo, cruspida pel mòbil, però. Un senyor, que em va mirar i el vaig inquietar. La majoria de cops la gent s’espanta en veure que l'estic mirant, i evita el contacte de mirades. Dues parades sense moviment: ningú entra, ningú surt.Tres, i encara res. Quatre i cinc. I a la sisena entra un noi despentinat, encuriosit pel voltant, com jo, amb auriculars, però aquest distret pels bits del compàs. El miro. Em mira. Dos segons i treu els ulls de mi. No decaic i segueixo insistint. Em mira, i coincidim. No hi ha res com l’impacte d’una mirada al fons de l’iris. Arriba fins a la panxa, remou les emocions. Ja portàvem 10 segons de la mirada recíproca. Feia temps que no topava amb ningú, feia temps que no trobava un rival bo. Un rival bo d’un joc que només conec jo.
Ja portàyvem més d’un minut mirant-nos. Cap interacció verbal, cap moviment... Moltes sensacions. El noi em fa una ganyota i jo ric. Sense dir res, sense desviar la meva mirada dels seus ulls. Intento moure la cara sense riure entremig, com havia fet ell, i em sembla impossible. Somric nerviosament, ell seguia inexpressiu. Fa tres parades seguides que ens mirem. Agafa el telèfon sense deixar de mirar-me fixament, fa un moviment que semblava canviar la cançó, però segueix mirant-me. Ningú mai m’havia desafiat tant. Ara que tenia l'oportunitat de jugar no podia treure la mirada. Faig una ganyota, aquest cop, sense riure. Me'n fa una altra encara més expressiva. Ja feia cinc parades que les nostres mirades estaven enganxades. S’aixeca, sembla que ha de baixar a la següent. S’apropa a la porta, la busca amb la mà, perquè la mirada segueix ocupada en mi. S’acosta l’estació. El noi baixa d’esquenes a l’andana per seguir-me mirant. Es queda quiet, allà parat, sense altres humans al voltant. Sense ningú rondant, l’únic que el paralitzava allà al mig era el meu joc, que acabava de conèixer. El tren xiula advertint el tancament de les portes, i jo camino pel tren per seguir-lo veient. El tren arrenca i la mirada segueix. Oscil·lo entre els vagons per no perdre les pupil·les d’aquell noi despentinat. I al final es perd. Entre el tren de línia 3 en direcció a Trinitat Nova, i l’andana de l’estació de Mundet. I quedem empatats. Ell aturat a l’andana de l’estació, i jo corrents pels vagons d’un tren buit.
Encara espero la revenja del meu joc. Va ser el primer en conèixer les normes...
Des de llavors el joc silenciós corre per les andanes dels trens, i hi juguen els valents i valentes a qui encara no s'han cruspit les pantalles del nou món.