Un secret amagat
Són només cinc parades. Les mateixes cada dia durant els últims 3 anys. De vegades, tanco els ulls durant uns minuts i em desperto just a temps per a l’obertura de portes.
Avui tot comença com sempre . Mig adormida, m’he posat uns texans i la primera samarreta decent que hi havia a l’armari, he agafat la bossa i he sortit de casa a correcuita per agafar el metro. En arribar a l’estació l’he tornat a veure. Deu tenir uns 19 o 20 anys i espera cada matí el comboi al final de l’andana llegint un llibre que deu ser força interessant, perquè no aixeca mai el cap.
De cop i volta, deixa caure el llibre i es llença a les vies just quan el metro entra a l’estació. Se senten crits, algú avisa a emergències i s’atura el servei fins que els sanitaris aconsegueixen treure-la de sota el comboi, inesperadament, viva. Sense ser-ne conscient, recullo el llibre que ha llençat just abans de l’intent de suïcidi, me’l poso a la bossa, i torno a casa.
Al dia següent, l’estació roman com si res no hagués succeït. Amb un auricular a l’orella, escolto les notícies que sí que s’han fet ressò de l’incident. La noia es diu Àngela i acabava de perdre els seus pares en un tràgic succés: uns desconeguts van entrar a robar a casa seva. Escolto comentaris desagradables dels tertulians, que es pregunten per què ha optat pel suïcidi si s’ha convertit en l’hereva d’una fortuna. Decideixo desconnectar la ràdio, i en posar la mà a la bossa trobo el llibre de l’Àngela. Em sorprèn el títol: Crònica d’un assassinat. L’obro i començo a llegir...
Dos dies més tard, en arribar a la pàgina 68 em sorprèn trobar-hi frases subratllades. El llibre també té anotacions a mà escrites al marge. Començo a dubtar de tot. Busco a l’hemeroteca informació sobre el crim dels pares de l’Àngela i trobo moltes similituds amb el que passa a la novel·la: la manera d’entrar a la casa, forçant la porta del darrere; els objectes que han desaparegut; les ganivetades al costat dret del cos del pare... la meva ment comença a pensar que va ser l’Àngela qui va cometre el crim i, penedida, va decidir treure’s la vida, sense èxit.
Asseguda al vagó del metro, encaro les darreres pàgines del llibre. Estic tan capficada amb la història que m’he passat la parada, però tant se val. Ara no puc parar. I arribo a l'última pàgina! Tanco el llibre i miro al meu voltant per garantir que ningú vegi l’horror als meus ulls. En les últimes línies, l’assassí intentar suïcidar-se per evitar qualsevol sospita.
Encara no sé per què ho faig però continuo dues parades més fins a l’hospital on van portar l’Àngela. No vull que el llibre segueixi a les meves mans. El deixo damunt el taulell i li demano a la infermera que li retorni.
Quan em giro la veig al fons del passadís, mirant-me fixament. Em somriu i amb un lleuger moviment de cap, totes dues entenem que el seu secret mai sortirà a la llum.