L’amor és una parada a part
Tindrà molta sort qui s’enamori de tu, em va escriure, a mi, que m’agrada més llegir que escoltar, i entregar-me per hores a la interpretació personal, amb totes les meves conviccions. Què volia dir això? S’estava acomiadant, ens esperaven un cúmul de neguits sentimentals. Jo amagava un secret: desitjava que fos ell qui s’enamorés de mi.
En cinc parades havia de trobar una resposta al seu missatge. La dona del costat llegia la Meghan Maxwell, potser tenia la solució que resolgués un conflicte amorós. Havia fet del vagó una biblioteca, i a la biblioteca, silenci. L’home del davant era gran, ho deia el seient gris on seia. Vells romàntics. Nosaltres érem els nous romàntics: l’amor era ballar sota el llum de la cuina, compartir clau de Netflix, plorar rius de maquillatge, el cor trencat el nostre himne i el cantàvem orgullosos. Auxili, senyor. Entre els caps totes eren cares anònimes il·luminades per pantalles. Com anàvem a viure històries d’amor i conèixer gent, si tothom duia el mòbil a les mans! Però, quants han conegut qui estimar per sempre a L2? No podia esperar la resposta perfecta. Hi havia una certesa que coneixia de debò, que no tots pugem al mateix tren, ni tots baixem a la mateixa parada.
Feia dos anys que no hi érem. Ha sigut llarg el trajecte, que la parada correcta per baixar-me ja havia passat, la de l’amor, dic.
Quina sort la meva que el vaig trobar. De sobte, totes les cançons em parlaven d’ell. Ambdós conscients, estàvem condemnats al no-res. Vaig formar universos paral·lels on ell i jo formàvem el poema més dolç del món. Vianants capaços de llegir ments, envieu respostes telemàticament. -Chica, que intensa, qué pasa que no podeis estar juntos. Senyora, només hi ha un impediment, és d’aquells impossibles.- D’ençà dels meus coneixements i el poc que sé de l’ésser humà, podia estar tranquil·la.
Si fes una crònica dels últims mesos, hauria d’afrontar cada missatge enviat després d’unes copes. Sempre deixo guanyar els impulsos emocionals. L’endemà, em disculparia sense sentir penediment. I en aquells intercanvis de paraules manifestava sigil·losament què sentia. Pròxima parada: Girona. Ajuda, persona aleatòria que du una nena petita de la mà, fent-me remuntar a una confessió d’ell, volia tenir fills. Si m‘esperava, potser serien dels dos.
Les vides anònimes del metro fan pensar que en aquest univers soc poc rellevant. No sabia a qui esperaven en baixar. Si dos amants estaven coincidint en espai-temps en vagons diferents i no ho sabien. Retrobades, iaies que porten els nets a l’escola, turistes descobrint Barcelona. Què hi ha dins de la motxilla d’aquell home? Des d’un divorci fins a les instruccions del microones. O la resposta. Para, que camines pels límits i ja queda menys per precipitar-te. Maleïdes coincidències. Quant de temps. Com estàs? Tot en ordre? Sí, tot bé. Especuladora i mentidera. Tot bé? Odio l’small talk.
S’havia acabat. Era la fi de la història. Com podia ser? El temps va córrer sense donar-me treva, cap descans per trobar l’ordre, inconscient, sense respostes. Devien haver estat aquells breus moments on sobtadament sentia el cor bategar, els indicadors que s’apropaven terratrèmols emocionals. Em feia sentir viva.
Ell va plantar flors al meu cor. És complicat. L’amor és així. Sona el timbre que indica tancament de portes. Vaig respondre tot baixant del metro. A la següent vida faré que et quedis amb mi, en aquesta no soc tan valenta. No serà qui se’m va escapar. No serà un final a la TMB.