Basat en fets reals
—Fem tard? —pregunta la Tina a la seva mare, preocupada per arribar puntual a l’escola.
Plou. A la línia lila els paraigües, les jaquetes mullades i les caputxes comparteixen trajecte amb els viatgers. La gent sembla una mica més contenta: la pluja per fi ha arribat.
—Tranquil·la, anem bé!
La Tina se sent feliç: porta les seves botes d’aigua taronges, el seu impermeable llampant i, sobretot, el paraigua de granotes que li van regalar els avis: Li encanta! Li agrada tant que un dia es va posar sota la dutxa amb ell per poder-lo estrenar.
La mare va una mica atabalada: pensa en la feina, en el dinar, en la roba estesa...
La Tina també rumia: si arriba abans podrà presumir de paraigua a la porta de l’escola.
—Propera parada: Sant Antoni —diu la “veu del metro”.
—Prepara’t, Tina, que baixem!
La Tina agafa fort la mà de la mare. Saps que en sortir ha de fer una passa grossa i ha de vigilar molt! La mare li ha dit moltes vegades!
La llumeta de la porta s’encén, ella pitja el botó i la porta s’obre. Fa la passa llarga per superar el forat del metro. La gent empeny cap a dins i cap a fora perquè té pressa i amb el tràfec el paraigua queda travat entre el vagó i l’andana. Les portes es tanquen i el metro arrenca.
La Tina no sap què fer.
—Deixa’l anar —li diu la mare—. Deixa’l, no passa res!
Obre la mà i el paraigua cau a la via. El metro marxa i la Tina queda astorada.
—El meu paraigua de granotes!
La mare, amb compte, treu el cap, mira a baix i allà està: estès, caigut, inaccessible.
La Tina no se’n sap avenir: no havia comptat que el paraigua també havia de fer una passa grossa. Les llàgrimes li omplen els ulls; sent el que els grans li diuen tristesa.
—Què podem fer?
—No et preocupis. En comprarem un altre —li diu acaronant-li la galta.
En fer-ho, la mà se li humiteja de llàgrimes que cauen en silenci.
—No, mare! Hem de fer alguna cosa!
La mare té pressa, però s’atura i pensa que potser pot perdre una mica el temps.
—Vine. Demanarem ajuda.
Busca l’intèrfon de l’andana, prem el botó i algú respon.
—Digui?
—Perdoni, és que ha caigut un paraigua a la via
—Com? Un moment si us plau
Al cap d’un minut un senyor amb panxeta i camisa de ratlles arriba a l’andana. La mare li explica què ha passat i la Tina el mira amb ulls de gatet que suplica.
—Senyor, és que és molt important. És el paraigua de granotes que em van regalar els avis!
El senyor del metro no pot evitar somriure. S’aboca a la via i mira.
—Mmm! Un moment. Ara vinc. Esperin.
Uns instants després se sent la “veu del metro”:
—Atenció: Per motius tècnics la línia 2 queda momentàniament aturada. Disculpin les molèsties.
De sobte el senyor de camisa ratllada apareix per la via, rescata el paraigua de la Tina i li torna tot cerimoniós.
—Gràcies! —a la Tina els ulls li brillen—. Vostè és el millor senyor del metro!
La mare agraïda també li diu quatre paraules i marxen cap a l’escola una mica més tard del compte.
—Atenció —diu la “veu del metro”—. La Línia 2 torna a normalitzar el seu servei.
La mare i la Tina es miren entenent què ha passat: el paraigua és qui ho ha parat tot!
—Va, anem. Encara falten uns minuts.
En arribar, la Tina puja les escales corrent, entra a la classe però la mestra no hi és. És estrany! Sempre és allà per donar-los el bon dia.
De sobte arriba tota atrafegada.
—Perdoneu, nens! Alguna cosa ha passat al metro que s’ha aturat a mig camí!
La Tina acota el cap i se li escapa el riure. I mira de reüll el seu paraigua. Per un moment li sembla que les granotes li fan l’ullet.