Terra negra
— Pròxima estació... Próxima estación... Next station... —anuncien tres veus mecàniques esmorteïdes per la remor del metro. Les llums del túnel s'estiren, eternes, mentre ens enfonsem al subsol.
Al principi tot sembla normal, un viatge per l’L9 qualsevol. Sí, no és pas estrany que sigui l'única persona al tren! No és estrany que en la meva solitud senti cada espetec de les vies, cada petit…
Ah, per fi s'entreveu la freda llum de la següent estació!
Les portes s'obren, però no entra ningú.
— Última oportunitat… —semblen voler dir-me. — Baixa.
M’incorporo al seient amb dits tremolosos quan ja xiulen, però no tinc cap motiu per fer-ne cabal de la veueta… Només és una neura absurda!
Torno a seure i no puc evitar sentir certa finalitat.
El trajecte continua.
Sé que no és possible, però cada estació que segueix sembla més i més espaiada en el temps. Finalment, com a culminació de la meva paranoia, arriba el moment en què el tren simplement no para. Tampoc hi ha lloc on fer-ho; fa estona que només m'acompanya la més absoluta de les foscors.
Les parets del túnel han esdevingut terra. Terra negra. Humida. Asfixiant.
El meu cor, encongit, ha entès l'absurditat d'aquesta nova situació, però el cap s'hi nega. El sotragueig del tren sobre les vies m’hauria de reconfortar, però l’olor gairebé nauseabunda de mullat m’ennuvola els sentits. En la negror crec endevinar un laberint de túnels.
La llanterna del mòbil em dona la raó; innombrables bifurcacions giren sobre si mateixes en angles impossibles, algunes inacabades i altres profundes com una nit sense lluna.
Com pot ser? De la força amb què cloc els punys m’he omplert les palmes de mitges llunes, però el dolor m’arrela; no soc jo qui ha perdut el seny, és l’univers que em castiga, confinant-me en el meu particular laberint de Creta! Però jo, a diferència de Teseu, no tinc un fil d’Ariadna per guiar els meus passos de tornada a casa…
Continc la respiració en sentir una vibració que corre per terra i cada cop és més a prop. Té matisos. Una mena de clic, un… caminar?
Cames.
Cames que s'escapoleixen en la foscor i que em trobaran… I tant que em trobaran!
Reprimeixo un sanglot i abandono qualsevol semblança de rectitud, amagant-me sota el seient. El vagó grinyola sota el pes d'una nova presència. Beneïda jo, encara no m'he adonat del que és. Del que són.
En aquest paisatge vast i macabre soc, amb prou feines, una mota de pols.
Els misteriosos visitants parlen sense veu, amb uns garranyics tan estridents que no puc evitar recargolar-me sobre mi mateixa com una panerola moribunda.
No… No, no, no.
Aquesta terrible imatge mental m'ha fet obrir els ulls a una realitat que per més que rebutgi visceralment, ja he acceptat com a certa.
Amb una resignació que no he conegut mai, trec el cap del meu amagatall i miro per la finestra de la meva presó…
Uns ulls horribles em sostenen la mirada sense entendre'm.
La força m'abandona en un instant i caic a terra de genolls. Una picor gairebé violenta s'ha apoderat del meu cos.
Formigues.
Un formiguer colossal. Vast com no hauria de ser cap cosa sota la terra.
L'antinatural exèrcit de torsos negres encara m'encercla, aliè a la seva aberrant escala, i no puc apartar la mirada de les fortes potes i mandíbules que han començat a bressolar, curioses, l'única cosa que em separa de la mort.
Que n'és d'absurd, si em paro a pensar-ho! Un formiguer com el cruel epíleg de la meva vida, del que hauria d'haver estat un viatge en metro qualsevol.