LA CONSOL
A la Consol sempre li hauria agradat viure en un àtic, però viu en un entresol, molt aprop del subsol i proper a l’estació de Lesseps.
Ara ja està jubilada, però justament havía treballat com a “taquillera” durant més de vint-i-cinc anys, en aquesta estació, quans els billets es validaven manualment, tatuant a cops de tampó en un segell… amb moviments mecànics i ràpids en un paper verd i finet, la data del teu desplaçament.
Fins aquí, tot normal en una etapa molt i molt diferent a com la tecnologia a mogut fitxa en la vida quotidiana de les persones, des de fa uns anys.
El salt ha estat abismal, principalment en el transport pùblic. Centenars de caps durant els trajectes, submisos, rendeixen pleitesia, acaronant el seu astre rei, Mister Mòbil que “il.lumina” les jornades i concedeix tota mena de desitjos fent-li pessigolles o introduint un número secret, perquè s’obri la caixa dels trons i posar-nos al dia de tota mena d’informacions. Cada vegada, amb més aplicacions.
Bé, tornem a la Consol…
Truquen a la porta, el matrimoni viu en una finca antiga i no hi ha porter automàtic. Això sí, tenen una vista espectacular de tota la plaça, que en aquest període de temps, ha canviat tant com ells. Confiada que és la veïna del pis del costat, gira la clau i obre. Es queda estupefacta i la seva boca es fa tan gran que sembla l’entrada del túnel de la seva estació. Un lladregot li ensenya un punxó bastant llarg i li diu que no cridi. Ella, molt tranquil.la, li diu que no té res de valor.
“El màquina”, passa al menjador, on una taula rodona de fusta color caoba, amb un peu central i guarnida amb un gerro ple de flors de plàstic, el rep. Comença a mirar amunt i avall i pensa que no rascarà res.
En aquells moments de desencís, sent una veu que el paralitza. La Consol, l’observa impassible i tranquil.la. Mira el rellotge de pèndol i amaga un somriure.
Aquesta veu que no se sap d’on surt, diu:
–“Ha llegado tu hora. No olvides lo que tienes que hacer. Deja lo que tengas entre manos y por tu bien, no te saltes las reglas”.
Per adobar-ho, a la veu l’acompanya un lleuger tremolor del pis, ja que en aquell moment passava un comboi pel subsol.… Cosa que ell no associa amb el metro.
El lladregot sortí de la casa espitós, ensopegant amb una de les protuberàncies de la taula, que semblava fer-li la traveta, al mateix temps que les flors queien escampades per damunt del moble… Com petant-se de riure.
El marit, que estava a la dutxa, no s’ha assabentat de res. I amb una tovallola tapant els baixos… que també estaven a l'entresol, i fregant-se el cap amb una altra per assecar-se el cabell, li diu a la Consol:
–Ja t’has pres la pastilla?
–I tant, Modest! Just a les set. D'això, no em distreu ni un “borinot”.
Tot i que ja és entrada la nit, un gall es posa a cantar ben alt. El marit, va a un calaix del bufet i en mirar-se al mirall que descansa a sobre l’aparador, recorda com n’eren de ben semblants…I la seva esposa que es veu reflectida darrere d’ell, com conserva encara el seu caràcter serè, i signes d’una evident bellesa. Deixa anar un profund sospir i torna al present.
Treu tres pastilles, s’omple un got amb aigua i abans d’empassar-se-les, amb l’índex, fa callar al gall.
La Consol, endolla el mòbil per carregar-lo. Agafa la novel.la que acabava de començar, titulada: “Lladres i serenos”, i somriu. S’asseu a la butaca i abans de llegir-ne una pàgina, es queda adormida com un tronc.