L'equívoc
Aquell assolellat matí de primavera viatjava en autobús de camí a la feina. A la tercera parada hi pujà una dona d’uns setanta anys. Duia a les mans una gran bossa de plàstic. Li vaig cedir el seient i ella m’ho agraí amb una veueta agradable. Em vaig quedar dret al seu costat, disposat a gaudir una vegada més de l’espectacle sempre canviant de les Rambles de Barcelona.
Ben aviat van aparèixer els turistes de pell pàl·lida i amb poca roba passejant amunt i avall; els homes i dones amb disfresses inversemblants intentant captar l’atenció de la gent; i els venedors ambulants, sempre a punt de fugir per cames.
A l’alçada del mercat de la Boqueria, la dona començà a mirar a dreta i a esquerra com si estigués desorientada. Vaig deduir que no freqüentava aquella línia o que, fins i tot, residia a una altra localitat. Tot seguit, extragué de la bossa un sobre blanc amb l’anagrama d’un centre mèdic. Pel seu format, el sobre havia de contenir una radiografia, o una d’aquestes proves diagnòstiques modernes en què utilitzen un element de contrast. Se’l quedà mirant, girant-lo vàries vegades del revés i del dret. Resultava evident que no es decidia a obrir-lo.
Per fi ho va fer, desenganxant-ne amb cura la solapa, tot i que de nou vacil·là i per un moment vaig pensar que el tornaria a tancar. Però acabà introduint-hi la mà. Deixant de banda la radiografia o allò que fos, va extreure’n directament un informe amb una signatura al peu. Obrí aleshores la bossa i s’encaixà al nas unes ulleres de vidres gruixuts que duia penjades del coll.
Vaig baixar ben bé un pam el cap per tal que els meus ulls inquiets poguessin desxifrar el contingut d’aquell document. Però de sobte la dona deixà caure tots dos braços sobre la faldilla i la seva mirada es projectà a la llunyania. L’informe mèdic havia quedat a la vista i, com que el text era molt breu, el vaig poder llegir i fins i tot memoritzar.
L’autobús continuava el seu trajecte i només quedaven tres parades per arribar a la meva. La dona, que seguia com paralitzada, agafà el telèfon i amb moviments insegurs intentà marcar un número. Al tercer intent es va sentir a l’altra banda la veu neguitosa d’un home:
―Hola, Carme. Ja començava a patir. Què tal, els resultats?
Com a resposta, un eloqüent silenci. L’home li repetí la pregunta i ella aconseguí explicar-li amb un fil de veu:
―Pere, si et plau, no t’espantis. Aquí posa que el resultat és negatiu. Ho sospitava. Sobretot per a les coses dolentes, bé que ho saps, sempre he estat una mica bruixa. Aquesta mateixa tarda, abans de tornar al poble, voldria visitar el metge, que em digui si puc iniciar ja un tractament. Sapastre de mena com ets, no vull imaginar què seria de tu sense mi. Fa mesos que hi rumio.
De seguida vaig lligar caps. Sense perdre ni un instant, posant-li una mà a sobre de l’espatlla li vaig adreçar més o menys aquestes paraules:
―Disculpi’m que la interrompi, senyora. Entre els meus nombrosos defectes, admeto que soc un xic tafaner i no he pogut evitar de llegir aquest full que duu a les mans i parar l’orella a la seva conversa. Sense saber res de medicina, li puc assegurar que està molt però que molt equivocada. És cert que aquí diu que el resultat ha estat “negatiu”. Però això, al contrari del que pugui semblar... per a vostè és més que positiu!
La dona se’m quedà mirant bocabadada i a la seva cara es dibuixà un tímid somriure. Simultàniament, des de l’auricular el seu marit clamava amoïnat:
―Carme, Carmeta, que et passa res?