Un final no tan inesperat

Paloma López

En Joan i la Noèlia corrien. El tren sortia al cap de pocs minuts i no el volien perdre. Van creuar els carrers fins  arribar a l’estació. Van poder arribar a temps i un cop van entrar,  van seure.


Van estar gaudint del viatge. Se’ls va passar ràpid, ja només quedaven tres parades. En Joan es va aixecar per a agafar les coses.


-Noèlia, recull la teva motxilla que ja arribem – li va dir. Ella es va aixecar i va anar a fer el que li manava el seu avi. Quan ja ho tenia tot a dins, la Noèlia es va posar la motxilla. El tren va tornar a iniciar la marxa i va deixar enrere l’estació. La velocitat era constant.


-Avi, ja es... – no va acabar la frase. Els llums es van apagar, el tren es va aturar  en sec i tothom va caure. El tren havia xocat. 


Els llums seguien apagats, però la gent tornava a recobrar la consciència. En Joan va mirar al seu voltant, tenia por, tothom estava per terra i, el pitjor, la Noèlia nohi era. 


-Avi, estic aquí - va dir la seva neta, dèbilment. Un cop el seu avi ho va sentir  va anar corrents cap a ella. Estava a  terra, i de seguida es va ajupir per estar amb ella. A causa del xoc, havia rodat fins a topar amb un conjunt de seients.


-Tranquil·la, ja ha passat - li va dir en Joan, mentre l’abraçava - Hem tingut un accident, però tot sortirà bé, estaré amb tu - li va dir per tranquil·litzar-la.


Tot  va quedar en un ensurt. La resposta va ser ràpida, van treurea tots els passatgers i els van portar a l’estació més propera. Allà els reporters esperaven els testimonis de les víctimes. La No`rlia en va veure un i no va dubtar d'anar-hi  a parlar. 


-El meu nom és Noèlia. Jo viatjava en aquest tren amb el meu avi. Tot ha passat molt ràpid i no sabíem què havia passat. Resulta que hem xocat amb un altre tren - després de dir-ho va mirar al seu avi i va afegir -  He estat amb el meu avi, que és súper fort i per això no he tingut gens de por.


Ell,  que l’escoltava atentament, sabia que tot i tenir 7 anys ho explicava molt bé.


-Marxem i agafem el metro - li va dir en Joan, quan ella va deixar enrere al reporter. La Noèlia li va donar la mà i tots dos van anar-se’n. Un cop al metro, mentre tots dos estaven asseguts, en Joan va mirar-la i va dir-li:


-Escolta, has parlat molt bé, eh. Crec que això del periodisme se’t podria donar bé.


-De veritat? Podria portar el micròfon com aquell noi? - li va preguntar amb il·lusió al seu avi.


-Esclar que sí. Però la veritat és que jo et veig presentant el telenotícies. El teu futur serà brillant. Noèlia, jo crec en tu - la Noèlia el va mirar i va somriure, creia en les paraules del seu avi.


Repenjada a la seva espatlla, la Noelia va tancar els ulls i es va adormir.


La Noèlia torna a obrir els ulls i es veu de nou al mirall.


-Noèlia! - criden mentre piquen a la porta.


-Endavant! - respon ella.


-5 minuts i estem en directe, preparada? - li pregunten. La Noèlia s’aixeca de la cadira. Porta una jaqueta i uns pantalons blau marins amb una samarreta blanca, es veu elegant.


-Ja estic - li respon, mentre creua  la porta. De seguida arriba al plató i li lliuren el paper dels informatius del dia.


-Entrem en tres, dos, un... - diu una veu.


-Bona nit, els preus tornen a pujar...


Mentrestant, en un sofà, un matrimoni està assegut veient  les notícies.


-Sabia que arribaries lluny, Noèlia – diu en Joan mentre veu la seva neta. Quan la seva dona el mira s’adona que al seu marit li cau una llàgrima per la galta. Somriu. Està orgullós. En Joan recorda l’accident, va ser un dia inesperat, però al final tot va acabar bé.


 

Te ha gustado? Puedes compartirlo!