EL MONT DE JÚPITER
De cap manera s’hauria imaginat que, just entrant a l’estació de Paral·lel, la seva vida agafaria una direcció tan diferent a la recorreguda en els darrers mesos, com una línia perpendicular que trenca amb el curs present. En comptes d’agafar la targeta de metro, va prendre un altre paperet. I quina sorpresa a dins la cartera! Es tractava d’un tiquet per al Telefèric de Montjuïc. L’havia comprat, il·lusionada, uns dies abans de patir aquell desgraciat accident.
Gaudia d’una validesa de noranta dies: pels pèls, encara no havia caducat. Determinada, va impulsar la seva cadira de rodes per adreçar-se cap al Funicular de Montjuïc amb el propòsit d’amortitzar finalment el viatge. Mentre enfilava la muntanya amb el comboi històric barceloní, va notar com un neguit la posseïa gradualment. I és que, l’accident que injustament li havia provocat la discapacitat física, també li havia desenvolupat altres pors. Entre elles, vertigen.
Desembarcada a l’estació de Montjuïc, va haver de vèncer rampes i reptes abans de col·locar-se a la fila del telefèric. Llàstima que, quan va tocar el seu torn, es va angoixar de nou i va decidir girar cua. Tanmateix, una treballadora del TMB que l’havia observada des de la distància, va interrompre el moviment dels engranatges. Llavors, va fer plegar els bancs de l’interior d’un compartiment i va convidar-la, amb un gest cordial, a accedir-hi:
—Quan sigui ben fosc, és quan hi veurà més clar. Cregui’m, no se’n penedirà.
Sense comprendre del tot les paraules de l’empleada, la nostra protagonista va entrar al telecabina. I no van transcórrer ni vint segons, que ja lamentava la iniciativa presa. «Hauries d’haver reculat cap a casa...», s’assenyalava martiritzant-se.
El seu vertigen augmentava de magnitud a mesura que l’itinerari avançava. El crepuscle recollia els últims rajos de sol, harmonitzant-se amb una foscor ambigua, i aquella barreja de sensacions, anàrquiques va accentuar addicionalment el seu mareig. Però quan ja gairebé no percebia res, quan l’obscuritat que l’envoltava li atapeïa fins i tot la ment, just en aquell punt de negror suprema, va recordar la frase de l’operària.
I va ser aleshores, estimades lectores i lectors, on la seva existència es va refer. Va obrir els ulls, conscient, i es va fixar en les llumetes i tresors que emperlaven el capvespre de la Ciutat Comtal. Examinant els petits detalls es va començar a asserenar: a la llunyania, la Sagrada Família pampalluguejava suaument; dessota seu, els Jardins de Joan Brossa estenien un regne vegetal i divers; més endalt, els merlets de la fortalesa militar coronaven gentilment una alçària que ja no l’espantava.
Se sentia orgullosa d’haver aconseguit el que s’havia promès, i agraïda pel consell ofert per la noia, però sobretot, afortunada d’haver arribat fins allà, sola, gràcies a la xarxa de transport públic que connectava indrets. De la mateixa forma que les estrelles que al cel s’anunciaven, damunt Montjuïc, el Mont de Júpiter, forjaven constel·lacions i circulaven fugaçment enmig dels astres de l’Univers.
Recorreguts els set-cents cinquanta metres del trajecte, va sortir del compartiment. Si bé el telecabina es trobava a la mateixa altura que la plataforma, ja que allò permetia l’accessibilitat universal de les persones amb mobilitat reduïda, ella flotava en un altre nivell, visualitzant un món ple d’oportunitats i facilitats, i brillava lliure, com un estel disposat a desafiar qualsevol obstacle del cosmos.