Cinc minuts en guerra
Si hagués sortit de casa només cinc minuts més tard, res no hauria passat. Però no va ser així. El despertador va sonar, com cada dia, a les set del matí. Em vaig dutxar, se’m van cremar les torrades i, com sempre, vaig riure’m de mi mateix enfundat en un avorrit vestit gris i ofegat amb una corbata negra. Tres-cents segons més tard i després de descordar-me el primer botó de la camisa, vaig arribar a l'estació del Poble Sec, de la línia 3 del metro. Estava a punt de baixar les escales quan la vaig veure. Recolzada a la barana de la boca d’accés i mirant-me fixament, jugava amb el fum d'una cigarreta mig consumida. Els seus rínxols cendrosencs li arribaven gairebé fins a la cintura i les seves galtes lluïen un cel de pigues. Semblava inquieta. Tenia la boca entreoberta i una entrecella arrufada que empetitia els seus brillants ulls de color mel. Em va atrapar la mirada i se'm va tallar l’alè. Vaig alentir els passos i la vaig seguir discretament. Em vaig poder asseure al seu costat dins del comboi, però no vaig ser capaç d’obrir la boca en tot el trajecte. Vaig clavar els ulls a terra i em vaig fixar en unes desgastades sabates de fusta. Uns nens jugant a pedra, paper, tisores em van distreure per un instant i quan em vaig girar de nou per mirar-la, ja havia desaparegut. Al seient vaig trobar una nota que deia:
“Si vols tornar a veure'm, tanca els ulls al proper túnel i imagina que ets al meu costat”
Vaig mirar a dreta i esquerra pensant que no havia pogut anar gaire lluny. Intentant dissimular la meva excitació, vaig tancar els ulls emocionat com un vailet, ansiós per retrobar-la. Quan els vaig tornar a obrir, una olor molt forta de suor em va marejar. Una mica més tard comprovaria que aquesta pudor era el preludi d'una realitat desoladora. Tot al meu voltant era diferent. Famílies senceres estaven dormint tapades amb mantes al terra de l’andana. Un home ensangonat es tapava amb els fulls d'un diari amb data del 17 de març de 1938. L’estil de la roba era antic i l'estació semblava vella, com si fos d'una altra època. Un soroll estrepitós sonava des de l'exterior, i la gent responia estremint-se en un aterridor silenci. Em vaig quedar atònit i quan estava a punt de cridar a ple pulmó va aparèixer ella. Caminava somrient cap a mi i tenia una mirada tan clara que em vaig tranquil·litzar a l'instant. Sense pensar-m'ho dues vegades, li vaig acariciar la cara i li vaig fer un petó. Vaig tancar els ulls i sense separar els meus llavis dels seus, durant almenys cinc minuts, em vaig sentir flotant, aliè a tot allò que m'envoltava. Quan vaig obrir els ulls, tornava a estar assegut al meu modern vagó, sense entendre res de res. Encara paralitzat per la confusió, em vaig quedar capcot i vaig veure els mateixos esclops desgastats. En alçar els ulls no vaig trobar els de la meva bella dama sinó els d’una velleta amb centelleigs vívids d'atractiu. Em va agafar de la mà amb tendresa i vaig tornar a sentir aquella expressió innocent, serena i profunda. Xiuxiuejant a cau d’orella em va agrair la visita al seu refugi antiaeri en plena Guerra Civil. Segons les seves paraules, el meu petó de cinc minuts va impedir que sortís al carrer i que una bomba dels franquistes i els seus aliats plogués del cel acabant brutalment amb els seus vint anys de vida. “Gràcies pel meu darrer trajecte. M'has regalat 71 primaveres més”, va sentenciar. Després del xiulet del tancament de portes es va desdibuixar entre la multitud en menys de cinc minuts.