Què passaria si...?
La cerimònia seria llarga, amb els parlaments de totes les autoritats i els deguts protocols. Tant li feia, estava orgullós de la feina feta i sincerament creia que el premi era ben merescut. Havien aconseguit donar una nova dimensió al transport públic,fins i tot, com explicava en el seu discurs d'agraïment,l'inici d'una revolució a les ciutats. Havia costat convèncer tanta gent! Recordà quan, ja fa uns anys,havia trobat aquell relat.En les primeres convocatòries els llegia tots,més endavant,amb el concurs anual ja consolidat, només mirava els que l'equip ja havia seleccionat prèviament.El conte no era gaire bo, però li va cridar l'atenció la potència de la idea que contenia,tant que aquella nit no podia dormir tot imaginant com seria portar-la a terme amb totes les seves conseqüències.Què passaria si,com en aquella història,les frases d'un poema escrites als laterals de les escales mecàniques del metro poguessin transformar una persona?Què passaria si donéssim l'oportunitat a la poesia d'influir en les nostres vides?Paraules guaridores,solidàries, poderoses,màgiques,que des de la bellesa d'un poema poguessin acompanyar cada vianant en les seves emocions per inspirar-los en les seves grans i petites decisions, per apropar-los al poder transformador de l'art.I quin millor moment que el temps dedicat als desplaçaments diaris per alimentar el nostre ànim, mentre transitem d'un lloc a l'altre de la ciutat?Aquella idea boja va estar passejant-se pel seu cap sense permís.Distret,es trobava projectant estacions immersives per diferents ànims,estacions temàtiques,parades de bus encoratjadores,encabint poesies guaridores per tot arreu,per a tothom.Tanta gent passejant problemes i ferides,mastegant realitats confuses per encaixar, projectant futurs,trobant-se amb petites i grans alegries,no es mereixien un mirall de paraules transformadores, reconfortants,inspiradores en el seu camí diari en el temps i l'espai?
Sí, definitivament era una molt bona idea!No era original, feia uns anys per alguna campanya havien distribuït petits textos en les finestres del metro o el mateix poema de l'estació de Vall d'Hebron,inspirador del relat.Però ara ho veia des d'una perspectiva diferent,des de ben amunt,allò havia de ser un projecte ambiciós: la poesia com a element transformador de la ciutat i el transport públic com a difusor d'aquest pla.I sí,passats els moments d'incertesa, el gran canvi,el gran èxit,la gran acollida dels viatgers,primer perplexos i després deixant-se gronxar per les paraules, acollint les emocions que els despertaven.Els turistes programant visites per les diferents estacions,cercant curiosos noves sensacions en cada una d'elles.I el pas següent, amb els passadissos d'enllaç dissenyats com no s'havien pensat mai abans,els recorreguts dopamínics,les petites meditacions en trànsit,els poemes refugi.La ciutat va esdevenir una altra,els teòrics van inventar nous conceptes al voltant de l'art i l'espai públic,la salut mental i el benestar de les persones com a objectiu institucional van ser centre de nombrosos debats,van sorgir noves iniciatives.I fins ara, que hem esdevingut un referent mundial.
Ah!M'he embadalit i ja em presenten.Haig de sortir a recollir el guardó.
...i estem contents de poder inspirar en altres ciutats...Quin soroll més persistent, no em deixa concentrar-me...
Vaja! Bon dia, quin somni més real,sembla que al final m'he adormit amb aquesta idea boja al cap i se m'ha colat als somnis.Doncs estava fent un bon discurs...