Sempre al nostre lloc
-“Avui anem a tope! Mai havia vist tanta gent al bus!”
Ai. Perdoneu. Pensava en veu alta. No m’havia adonat que esteu llegint el meu relat.
Em presento. Soc en Kadir. Treballo a la línia V7. Pujo i baixo cada dia sense parar de Sarrià a Plaça Espanya, passant per Sants i Les Corts. Amb la meva companya Dira, de vegades, tot passant-hi per davant, parlem de les Arenes recordant quan s’hi feien corridas de braus. Ens agrada la Dona i Ocell del Parc de l’Escorxador. Trobem que fa goig, tan acolorida, i ens la mirem quan el conductor enfila el carrer Tarragona. De vegades, és una conductora, i trobo que condueix la mar de bé.
L’itinerari ens satisfà perquè la meitat de la línia també circula per barris de l’upper Diagonal. Com que la nostra jornada laboral transcorre plàcidament per un entramat de carrers i avingudes que coneixem perfectament, dins del bus, amb la Dira xerrem dels passatgers:
-Has vist aquell?- em diu.
-Sí. Sembla educat, oi?-dic jo.
-Doncs no t’ho pensis. Quan s’asseu sempre se li escapa algun pet. Per dissimular, fa com si tossís i encara es nota més. I deixa una flaire que Déu n’hi do! -em diu la Dira.
-Caramba. Si que té cops amagats. No ho hauria dit mai amb aquest posat de senyor de Sarrià de tota la vida´-responc jo.
-Sí, noi. Per cert. Saps aquell músic jove, tan guapo, que sempre va carregat amb partitures i instruments? Crec que me n’estic enamorant i potser és recíproc, perquè sempre s’asseu amb mi. Ve cada dia a la mateixa hora. I quan s’asseu trobo que es mou com si li agradés el meu tacte. Crec que se sent bé amb mi. Es repenja amb el braç a la finestra mirant a l’horitzó, com si volgués trobar un moment d’intimitat. El trobo tan seductor! Desprèn una oloreta de net i de colònia cara que perdura en l’ambient malgrat que hagi marxat fa estona. Sovint taral·leja cançons. Tot ell és fresc i encisador. Fa dies que hi penso i no me’l trec del cap. I és que quan el noto asseient-se totes les meves partícules es posen de pell de gallina per l'emoció del moment. M’encanta!
Us he de confessar que quan la meva companya m’explica coses així m’adono que soc fred i distant. Sempre em mantinc al meu lloc i no em deixo pertorbar per cap emoció. Fins i tot diria que soc una mica envejós perquè no em trec del cap que s’hagi enamorat d’un passatger en lloc de fixar-se en mi. Això m’ha deixat tocat, la veritat. M’havia fet il·lusions. Però vaja, ja se sap allò de que “a la feina no hi posis l’eina”.
En fi, si us animeu a venir a donar un tomb amb nosaltres, dins del V7, crec que ens reconeixereu fàcilment. Vestim bàsicament un conjunt estampat. Un dues peces amb quadrícules emulant les illes octogonals de l´Eixample d´en Cerdà. Actualment tenim dos uniformes ben moderns i originals. Un de vermell i un altre de grisós, inspirats en el plànol de la ciutat. La Diagonal travessa el respatller de la meva companya.
Ningú pot negar que tant ella com jo mateix som fidels als nostres passatgers. Ens mostrem oberts a acollir correctament els nostres hostes, ja siguin grassonets o prims. Parlin la llengua que sigui, es vesteixin amb el color que vulguin o practiquin la religió que més els convingui.
Per nosaltres, com a bona parella de seients professionals que som, tots els culs i totes les esquenes son igualment respectables. I és que som uns seients metropolitans barcelonins la mar de còmodes. Si veniu ho gaudireu!