L4
La groga, la que respira aires de Collserola i fragàncies marines, quasi als límits de la ciutat s’hi confon i, passejant-se pel centre, s’enlluerna de meravelles.
Baixo les escales esquivant els contraris. L’andana es va omplint, camino fins a la meva referència: el plafó informatiu a un costat, i a l’altre dos petits bancs sempre plens de persones cansades, també de joves. Prefereixo esperar dreta, el marcador avisa que manquen dos minuts, un minut, entra a tota velocitat, la gent en lloc de fer una passa enrere, avança.
Vaig visualitzant l’exterior de cada parada, imagino el paisatge i la llum, els colors i sons que a aquesta hora hi deu haver; penso on deuen anar les persones que baixen i d’on venen les que pugen:
Jaume I, una noia amb sabates de taló, tota vestida fosca, de negre bàsicament, amb una bossa gran on hi porta una carmanyola; va tota ben arreglada, potser cap a la Generalitat o a l’Ajuntament, amb responsabilitats.
Barceloneta, aquesta senyora asseguda al costat de la porta, aferrada a la barra, treballa al mercat, té les cames inflades d’estar tot el dia dreta atenent, porta unes sabates còmodes, avui va tard, dues bosses de plàstic plenes a vessar reposen als seus peus, el gos del company de seient les flaira.
Ciutadella-Vila Olímpica, un grup de cinc joves, desconeguts entre ells, baixa amb ritme àgil del vagó, porten motxilles, roba còmoda, mirada espavilada, simpàtica i alegre, segur que són estudiants que van a la Universitat Pompeu Fabra.
Bogatell, ara espai sec de les aigües que utilitzaren les fàbriques i li donaren el nom, està obert a la blavor del mar; s’hi barreja la vida d’empreses, famílies i turistes, molta gent, de tot tipus, hi baixa.
Llacuna, eix del barri 22@ ple d’empreses modernes, gent jove, o aparentment jove, de seriosa extravagància clàssica, porten elegants carteres d’ordinadors, auriculars adaptats a la forma de l’orella formant-ne part.
Poble Nou, un parell de famílies es preparen, un pare estranger vestit d’estiu, amb el fred que encara fa!, va amb una nena plena de llaços a les trenes, mitges de colors; i amb un nen petit a la cadireta, la cara rodona, el xumet ballant a la seva boca, avui arribaran d’hora a l’escola. Una mare acompanya una nena que carrega una motxilla plena de clauers penjant, no li vol donar la mà, camina estirada i riallera, no para de xerrar mirant-ho tot el seu voltant, la mare l’observa atenta.
Des de Bogatell ha resseguit el carrer Pujades pel subsòl fins a Selva de Mar, em preparo, soc la primera en sortir del tren, pujo les escales mecàniques sense aturar-me, que no es pensi ningú que soc gran, encara que ho dec semblar una mica perquè em cedeixen el seient tot sovint, jo no m’hi assec.
Surto ràpid, m’agrada el nom: Selva de Mar, sí, el mar, la natura, tenen el costat salvatge que no es pot controlar; el contrast de l’espai tancat, carregat, soterrat del tren amb l’aire lliure és vivificant, aquí sempre fa airet, un aire fresc i net del matí, un aire de marinada, una petita ventada, respiro fondo. Si és d’hora camino les quatre illes de cases fins a veure el mar. És una obsessió compartida, una companya baixa una parada abans de l’autobús i camina vora la platja mirant, admirant, la sortida de sol, els cels canviants, la llum brillant, els colors sorprenents, potents, que empaiten la blavor opaca que s’amaga a ponent, quina meravella, quina energia de bon matí, les imatges es queden gravades i tornen a qualsevol moment del dia alleugerint-lo.