Teràpia de grup
9 estacions de la línia 4, 18 minuts de trajecte, 1 passadís llarg i estret, 2 escales mecàniques plenes de gent i 525 passes entre Passeig de Gràcia i Aragó. Semblen els ingredients d’una recepta però en realitat és el que recorro cada dimecres des del metro Maresme Fòrum fins a la consulta de la Dra Miró, al centre de la ciutat.
Porto ja uns quants mesos fent teràpia. No m’agrada però diuen que ho necessito. I la veritat és que des que vaig començar amb el meu “experiment sociològic”, els llargs minuts d’espera fan que la saleta de seients incòmodes, parets de rajola i pòsters amb missatges d’autoajuda tingui un encant, si més no, especial. Tot plegat és fàcil d’entendre: escolto les converses dels altres i, si no les puc sentir, me les invento i creo que les meves pròpies històries.
Primera parada: la recepcionista. Es diu Clara però té cara de Sònia. Em recorda una ex-companya de feina que sempre es queixava per tot. Com ella: “Ai per favor, un altre cop no em va l’ordinador de les visites, el telèfon no para de sonar i encara no m’he posat amb l’agenda de la doctora!”. Certament, clavadetes.
Un cop passat el seu filtre, segona estació: elles. En un racó de la sala veig dues dones madures que comencen una conversa amb el típic “tu saps que a mi m’és igual la vida de la gent, però l’altre dia em vaig assabentar per la germana del meu cunyat del que li ha passat a una senyora de la seva escala”. Continuo parant orella: “Resulta que després que el marit la deixés per una noia més jove i exuberant, ha perdut el cap i ha començat a deixar-se morir en un pis ple de coses sense valor que recull del carrer”. La que fa d’oient es commociona i deixa anar un “ai pobreta” mentre es fa el símbol de la creu al pit.
L’anècdota em fa reflexionar sobre la facilitat que té l’ésser humà per parlar de persones que sovint ni coneix. Algú ho farà de mi? Una tos ronca em distreu i em fa dirigir la mirada cap a un altre cantó. Tercer stop: una parella de nous moderns. Ell llueix una barba hipster i jaqueta de quadres color crema que em recorda la maleta de cartró on guardava fotos antigues la meva iaia. Ella, en canvi, porta una camisa amb coll i punyetes d’aquelles que ja no s’estilen acompanyada d’una faldilla marró que té tota la pinta de provocar urticària. Gairebé no es miren i semblen disgustats. De cop i volta, ella murmura alguna cosa i a ell em sembla entendre-li un: “això va ser idea teva, no pas meva”. I com si d’una discussió entre canalla es tractés, creuen alhora els braços i es giren l’esquena. La teràpia de parella potser no està funcionant com havien previst.
El mateix li passa a la meva darrera parada: un adolescent amb auriculars mida XXL que no para de jugar amb el mòbil, davant de la indignació del seu pare. Bé, suposo que és el seu pare. Ho ha de ser perquè són els únics capaços de bufar i moure el cap alhora mentre deixen anar entre dents. “Ja està bé, estàs enganxat a les pantalles!”. El noi, sense apartar els ulls del seu dispositiu, fa una ganyota que, traduïda al seu llenguatge, es converteix en alguna cosa similar a “Bro, no em ratllis”.
I mentre distrec els pensaments amb històries múrries, m’adono que la porta de la consulta ja s’ha obert i la doctora ja m’ha cridat un parell de vegades perquè passi a teràpia. Quan s’acabi tornaré a refer el meu camí fins a casa: 525 passes entre Aragó i Passeig de Gràcia, 2 escales mecàniques plenes de gent, 1 passadís llarg i estret, 18 minuts de trajecte i 9 estacions de la línia 4.