Tal faràs, tal diràs...
M’hi assec. És de nit i és estrany: no hi ha ningú i no hi ha fressa al vagó. Del vagó regalima una flaire de llibre vell i me n’adono: me n’he deixat un damunt la taula. Em maleeixo, sempre amb pressa... I, ara, què faré al camí de tornada a casa?
El meu vagó és buit, no hi ha res a fer; el viatge serà tediós i avorrit. Però l’olor de llibre antic no cessa; és com un fil infinit que em travessa. Deixo el seient i enfilo el camí més enllà del vagó, tocant les barres que el ressegueixen amb els dits.
L’olor de llibre antic que m’envolta és com la d’un pergamí, amb cavallers i fades, i follets i sabates. Conté el perfum de llegenda antiga, de naus espacials i terres llunyanes. És un cau de bandolers perdut a la muntanya, un albatros que un vaixell mira i un gat negre em guia.
Al seient hi ha una persona vella amb un llibre a les mans. M’hi assec al davant, però no em veu ni em mira. Sap que soc aquí? Gira les pàgines amb cura i, a poc a poc, el temps s’atura. En gira una altra i ja no és cap persona vella.
El llibre és a terra i m’hi afanyo; potser, per fi, podré llegir. M’hi atanso però una de les pàgines es mou; una petita formiga s’hi balandreja. La pàgina gira, el temps s’atura; ja no hi ha cap formiga. És una minairona, petita com un botó, i descús una de les pàgines.
La minairona desfà les pàgines del llibre, una a una. D’algunes en fa runa. D’altres muden: són ara papallones, ocells o engrunes. «Ja n’hi ha prou!», crido. La minairona em mira i riu, eixerida, i m’atansa la darrera pàgina. La miro i hi llegeixo: «Tal faràs, tal diràs: el trajecte ha finalitzat».