Pròxima estació. Històries entrecreuades.
Pròxima estació. Tarragona.
El metro havia estat com una mare per a ella. L’embolcallava en la seva cuirassa metàl·lica i la conduïa en el seu interior a través de les entranyes de la Terra. Podia arribar a afirmar que havia passat més temps dins dels seus vagons que no pas dins del ventre de la seva pròpia mare. En tot això pensa la senyora Vidal mentre les portes del vagó es tanquen. La senyora Vidal, amb arrugues brodades d’or de la mateixa forma que els seus cabells, fa d'una noia rossa el centre gravitatori dels seus pensaments. Veient aquesta noia, que tan sols comença a adonar-se dels ritmes de la gran ciutat, la senyora Vidal recorda allò que tant va trigar en aprendre. Asseguda en la seva posició privilegiada, s’enyora aquella joventut que encara no ha conegut el mal.
Pròxima estació. Sants Estació. Enllaç amb línia cinc de metro, Rodalies RENFE i altres trens de Mitja i Llarga Distància.
L’Elisenda, certament, coneix el mal. De mal, però, no en veu ni rastre en el rostre d’aquella àvia que no li treu l’esguard de sobre. Al metro s’hi sent com en la seva fortalesa. El seu sotragueig li forneix aquesta il·lusió de moviment i rapidesa que tant li manca. Els últims anys es resumeixen en un cúmul de desil·lusions i pèrdues però d’això preferiria no haver de parlar-ne. Al caire de cumplir la vintena, l’Elisenda encara s’aferra amb força a la barra en sentir el menor enrenou. Sap que els seus pitjors fantasmes i dimonis aguaiten a les fosques, als racons poc il·luminats i als túnels interminables del subsòl. Al seu costat, un noi alt i morè mira a través de la finestra la negror. Es pregunta si estarà vigilant les mateixes amenaces que la turmenten a ella. El metro es torna a posar en marxa, però ella segueix estancada en un mateix punt, immòbil i remot.
Pròxima estació. Plaça del Centre.
En Nil no s’adona que una noia l’està fitant de reüll. Ell no comprendria mai com algú podria arribar a fixar-se en ell. Prefereix esbargir-se del xivarri del vagó i observar a través de la finestra. Allò que més li agrada és parar esment en com els fils de cables que adornen les parets del túnel se succeeixen infinitament, a una velocitat que sembla competir amb la de la llum. Anar amb metro l'omple d’un buf vivificador, d’una sensació de vertigen a la qual ha esdevingut addicte. De les coses que passen dins del vagó n’és inconscient i no seria la primera vegada que passa per alt la seva destinació, tenint el cap emboirat per somnis. El tren surt de l’estació i s’endinsa a la gola de la Terra. Un calfred li recorre l’esquena al Nil del cap a la base de la columna.
Pròxima estació. Les Corts.
A mesura que es deixen enrere les últimes estacions, al vagó hi queden cada cop menys i menys passatgers. El comboi frena en una solitària andana. Una dona gran treu primer un peu, després l’altre, del vagó i a poc a poc comença a fer passes cap a la sortida. El sonor clac de les portes indica que el metro ha de reprendre el seu camí. Just en recomençar la marxa, un sotrac sorprèn els usuaris. La batzegada fa que tant una noia rossa com un noi de pell morena s’aferrin amb força als braços de l’altre. Ha estat tan sols un inconvenient, perquè el metro arrenca de nou amb normalitat. Tanmateix, la parella no es desfà de la seva abraçada inesperada. Des de l’andana, a la dona gran, amb unes arrugues gairebé tan belles com els cabells, se li intueix un somriure juganer.
Pròxima estació. Maria Cristina. Enllaç amb TRAM.